Montessori al segle XXI (11 de 12)

Aquesta 11a entrada inclou reflexions dels capítols 11 "La tècnica de les lliçons" i 12 "Observacions sobre els prejudicis". I en això que deixaré sense comentar el capítol previ 10, i del 13 al 23 per ser repetitius o especialment concrets en la metodologia específica de Montessori. (Si voleu fer una ullada a d'altres articles de la sèrie Montessori els trobareu aquí).

És en el capítol 11 on Montessori insisteix en que l’alumne ha de ser el centre de tot i que, per a què així sigui, el mestre ha de retirar-se a un paper essencial però en l’ombra. Insistim en donar molta informació a l'alumne, enriquir el context, fins i tot guiar el procés i ella més aviat ens anima a potenciar el camí de descoberta i experimentació propis.

«Els dos errors principals de la mestra són l’existència del superflu i la manca del necessari: la línia de demarcació entre tots dos assenyala el nivell de la seva perfecció.»

I donant al mestre el valor en el procés que té, enalteix encara més el propi camí d’aprenentatge de l’alumnat i insisteix en la necessitat d’una autonomia i d’una responsabilitat pròpies.

«L’home val, no pels mestres que ha tingut, sinó per allò que ha fet.»

Ja fa 100 anys que Montessori parlava del valor del «aprendre a aprendre», en el goig emocional i espiritual de l’aprenentatge i de la importància que mestres i professors guiem sense posar entrebancs en el procés. Fuig de la transmissió pura de coneixements, que potser omple moltes ampolles però encén pocs focs. La clau (insisteix una vegada rere una altra) és l’equilibri i el respecte als tempos dels alumnes. I si (en aquest interès real per l’atenció a la diversitat) el treball sorgís de les necessitats reals dels alumnes i respectés els seus propis ritmes d’aprenentatge?

«Una altra preocupació que té la mestra tradicional és la d’haver d’ampliar els coneixements del nen amb contínues aplicacions a l’ambient i amb les «generalitzacions». Això de «fer-li veure tot» -»reflexionar sobre tot»-, és un treball ansiós i, malauradament, un desgast de les energies infantils, una estrebada cruel de totes les coses que tindrien un «interès» per al nen. És la part espiritual d’aquella intervenció fatal de l’adult que vol substituir i actuar per ell, i fent-ho així posa l’obstacle més dur per al seu creixement. Les belleses que, si fossin descobertes d’una manera espontània pel nen en el món exterior que l’envolta, li produirien sempre joia i satisfacció, esdevenen el tedi de la inèrcia mental gràcies a la instrucció d’un adult en un camí tan florit i tan viu.
Els nens senten una gran joia per cada descobriment nou que fan: els dóna un sentit de dignitat i de satisfacció, que els encoratja a cercar sempre noves sensacions de l’ambient i els fa observadors d’una manera espontània.»

El següent paràgraf ens recorda el valor de l’observació. Quan sento parlar d’avaluació i algunes veus defensen la necessitat dels controls per conèixer l’aprenentatge real dels alumnes penso què aquests mestres i professors tan intransigents potser no coneixen prou al seu alumnat. Entre adults només amb una petita conversa en tenim prou per saber si una persona sap del que parla o no. Per què en nens i joves només observant-los en la quotidianitat del dia a dia no en tenim prou per poder valorar el seu aprenentatge?

«Una vegada un nen feia un dibuix -que consisteix a pintar amb guixos de colors figures prèviament dibuixades- i pintava un arbre: per omplir el tronc, va agafar un guix vermell i la mestra volia intervenir per dir-li: «et sembla que els arbres tenen el tronc de color vermell?». Jo la vaig aturar i vaig deixar que el nen pintés de color vermell. Aquell dibuix per nosaltres tenia un gran valor: ens deia que el nen encara no sabia observar exactament l’ambient. I a classe continuava fent els exercicis del sentit cromàtic. Anava al jardí amb els companys i podia observar sempre el color del tronc dels arbres: quan l’exercici sensorial hagués cridat l’atenció espontània del nen sobre els colors de l’ambient, un bon dia s’adonaria que el tronc dels arbres no és vermell; de la mateixa manera que l’altre nen s’havia adonat en una cursa que el cel és blau. Tal dit, tal fet: un dia va agafar un guix de color marró per pintar el tronc, i va fer les branques i les fulles de color verd. Més tard el nen pintava de marró també totes les branques i posava el verd només a les fulles.
Aquestes són les proves del progrés intel·lectual del nen.»

Les estacions, el mètode científic, l’expressió artística, els problemes mediambientals, els valors humans... hi ha tantes coses que no te sentit aprendre-les només amb paraules... cal viure-les...

«Els observadors no els farem amb paraules, sinó donant-los els mitjans d’observar.»

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada