Educar és un art (5)

Avui comparteixo la 5a entrega de les meves reflexions al voltant del llibre "El arte de educar". Si voleu consultar altres articles de la sèrie els trobareu aquí.

“No es verdad que uno, por el hecho de probar muchas cosas, adquiere más experiencia. Tenemos experiencia solo cuando madura nuestra relación con la realidad, es decir, cuando la abordamos en todas sus dimensiones mediante un juicio.”

Provar coses és una cosa i adquirir experiència és un altre. De tant en tant veus un adult i et preguntes com és que encara es comporta com un adolescent... la diferència radica en que l’acció passada pel sedàs de la reflexió adquireix un caire més intens. Hem de fomentar que el nostre alumnat, els nostres fills visquin experiències i després reflexionin sobre elles, i així augmentar la seva experiència madurativa.

"Uno se descubre a sí mismo cuando está en acción. En la acción, en la relación con la realidad, uno muestra su consistencia, se “mide”, se “pesa”, muestra realmente qué juicio tiene sobre sí mismo. No se puede educar a base de consejos y exhortaciones y una vez hecho el discurso pensar ilusamente que el trabajo ha acabado, para luego enfadarse porque, naturalmente, la otra persona no hace lo que le decimos… La verificación personal en la que tenemos que acompañar a nuestros hijos consiste en ayudarles a verificar la absoluta conveniencia de lo que les decimos. Si no lo viven ellos mismos en la vida, en la realidad concreta, ¿cómo pueden saber si les conviene?"

Em venen al cap una vegada més les paraules de l’Albert Bosch «No em diguis el que penses, explica’m el que fas». D’alguna manera es tracta de centrar-nos en la nostra coherència personal, en la nostra responsabilitat coherent amb els nostres valors. Som realment allò que fem i, per tant, ens descobrim en l’acció. I així ha de ser també amb els nostres joves i fills que, per molt que nosaltres parlem, aconsellem, reflexionem per ells no podem viure la seva vida. Més encara, és essencial que ells es descobreixin a si mateixos, i verifiquin en la seva pròpia carn tot allò que ells creguin d’interès. Aquest risc educatiu és menor si al voltant d’ells la diversitat de models és coherent amb els valors que volem transmetre. En això radica el valor de l’educació de la tribu. Si s’estableixen i es cuiden els vincles entre l’àmplia tribu que interaccionarà amb el nostre alumnat i els nostres fills, aquest risc és un risc controlat.

“Hablar de testimonio implica que lo que cuenta es la vida cotidiana, es decir, el uso del tiempo, del dinero, de la casa, el uso de tus energías, cómo vives tus relaciones…. Porque tu hijo te mira siempre. Por tanto, juzga la realidad, vívela como la tienes que vivir y da testimonio.”

Aquesta és per a mi la nostra gran responsabilitat: donar testimoni d’una manera de viure la vida plena de colors, amb alegria, amb esperança, amb actitud de servei, amb passió, amb emocions, amb ganes d’aprendre, amb valentia, amb compromís, amb ganes d’establir vincles ... i així, te n’adones, una vegada més, que el currículum queda en un segon terme...

“Si tu propuesta se limita a dar reglas estás acabado porque no bastan para vivir. Multiplicar las reglas hace de la vida un infierno. Las reglas son un mecanismo perverso que siempre genera nuevas reglas y nuevas infracciones, haciendo de la vida un infierno. La pedagogía y la educación reducidas a una imposición de normas son un infierno del que nuestros hijos intentan escapar. Y añadiría que gracias a Dios que es así.”

Si et passes el dia amb un martell acabaràs veient claus per tot arreu i a tota hora. Les normes són útils, poques i més o menys pactades. En la imposició no hi ha educació. Per això entendre com un centre gestiona la convivència diu molt d’ell. Si es fomenta en gran mesura el règim intern i les sancions per gestionar la disciplina i la convivència això em diu molt de com el centre entén la seva tasca educativa envers la convivència. Si un claustre de professors han decidit retirar de circulació els mòbils durant tota la jornada escolar per evitar problemes d’ús indegut això em diu molt de com el claustre s’enfronta a les dificultats i a les necessitats educatives dels alumnes. En tot cas, en ambdós casos em diu poques coses bones. Ens cal entendre que estem per educar... no val dir que els nens han de venir educats de casa, que no és la nostra tasca... Ens toca arremangar-nos, enfrontar-nos al problema de cara, i treballant amb totes les parts implicades... mirar cap a una altra banda pot fer que els ulls no vegin, i així que el nostre cor no senti... però el nostre alumnat segueix allà, demanant una resposta que, de vegades, no arribarà mai...

“El educador, desde que empieza, desde que trae a la vida a un hijo, desde que abre la puerta del aula, está o no está; y si está, juega al ataque, juega siempre atacando, precisamente porque está en juego la maduración del joven, la verificación personal que le lleve a experimentar la conveniencia suprema de lo que se le propone.”

Què bonic que em sembla imaginar l’educador com un jugador que sempre hi és, i que sempre juga a l’atac! Els mestres i professors som exemples a seguir, models a investigar, copiar, analitzar, comprovar durant moltes hores i per a molts dels nostres alumnes... som jugadors, sí, i dels fixatges que es miren amb lupa... no ens podem permetre jugar a mig gas o ranquejant... 

“Lo que llamamos “crisis de la adolescencia” es lo más bonito y saludable que puede pasar, corresponde a aquello por lo que Jesús dijo “si no sois como niños, no entraréis en el Reino de los Cielos”, es decir, si no “estáis en crisis” toda la vida, en este sentido positivo, con esta exigencia incesante de que el Misterio de la vida se haga presente, si no estáis repletos de preguntas, de obertura y de tensión en la vida, no entraréis en el Reino de los Cielos y, por tanto, no participaréis en la verdad de las cosas.”

De tant en tant ens recordem a la Xarxa que la màgia dels adolescents justament és aquesta crisis que tot ho planteja, que tot ho pregunta, aquesta barreja d’emocions desorbitades… i que està bé que sigui així. Que l’adolescència no és una malaltia sinó una fase essencial de la vida de tots… Els adults que convivim amb adolescents coneixem els pros i els contres de compartir el seu procés i els pros i alegries guanyen sempre (a excepció, possiblement, de quan el curs s'acaba i tot es complica). La societat necessita d’aquestes noves generacions que pugen primer emocionades però desequilibrades... amb l'esperança que el desequilibri desaparegui i l'emoció continuï.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada