Montessori al segle XXI (10 de 12)

Avui us destaco algun paràgraf dels capítols 8 «Distincions visuals i auditives» i 9 «Nocions generals sobre l’educació dels sentits». (Si voleu fer una ullada a d'altres articles de la sèrie Montessori els trobareu aquí).

Del capítol 8 jo destacaria una reflexió sobre el silenci. El silenci entès de manera positiva com a resultat conseqüent d'una autonomia personal i una autodisciplina inherent a la manera de treballar. En contraposició a una visió negativa del silenci com a limitació o prohibició d'una tendència natural al xivarri i al caos. És quan aconsegueixes una motivació especial en els joves i observes que treballen col·laborativament en les seves coses quan descobreixes que hi ha un silenci especial que no és habitual... i et meravelles.

«Normalment a les escoles hom pensa que el silenci s’obté amb una ordre.
Sense reflexionar sobre el significat d’aquella paraula, sense saber que es demanava la «immobilitat», gairebé la suspensió de la vida en aquell instant en què es realitzava el silenci. El silenci és la suspensió de tots els moviments: no és, com generalment es creu en les escoles, la suspensió dels «sorolls que excedeixen el soroll normal tolerat en l’ambient».
En les escoles tradicionals, el «silenci» vol dir la «interrupció del xivarri», aturar una reacció, la negació del desordre i del desvergonyiment.
Tanmateix el silenci es pot entendre d’una manera positiva com un «estat superior» a l’ordre normal de les coses. Com una inhibició instantània que costa un esforç, que demana una tensió de la voluntat i que es distancia dels sorolls de la vida normal, com si aïllés l’esperit de les veus de l’exterior.
I aquest és el silenci que hem obtingut a les nostres escoles: un silenci que es fa en una aula de més de quaranta infants petits compresos entre els tres anys i els sis anys. 
Una ordre no hauria pogut produir mai aquesta victòria meravellosa de la voluntat que sap inhibir-se, en aquella època de la vida que es caracteritza pel moviment irresistible i continuat.
Hem obtingut una acció col·lectiva d’aquells nens acostumats a actuar cada un pel seu compte en la recerca de satisfaccions internes.»

La resta de paràgrafs destacats ens parlen de la importància de l'educació dels sentits, especialment en els primers anys de desenvolupament de l'infant, que condicionaran la seva manera de percebre el món.

«Nosaltres tenim dos objectius en l’educació general: un de biològic i un altre de social; el biològic consisteix a ajudar el creixement natural de l’individu, i el social a formar l’individu per a la seva adaptació a l’ambient (i aquí també hi entra l’educació professional que ensenya l’individu a utilitzar l’ambient).»

Sovint llegint a Maria Montessori m'envaeix una sensació de responsabilitat enorme. Perquè no només tenim el paper d'atendre cognitiva i formalment als infants i joves que atenem, sinó que som responsables del seu creixement integral pel que fa a la seva relació amb si mateix, però també amb els altres propers i amb la societat. I en aquest context, no només són importants les habilitats emocionals i socials que desenvolupa, sinó també la seva aportació al món. Tot plegat és enorme. És gratificant, però d'una enorme responsabilitat. Em pregunto si en som prou conscients.

«Quan ens pensem que completem l’educació amb la cultura intel·lectual, estem formant pensadors que podrien viure fora del món, i no formem homes pràctics. I quan amb l’educació volem donar resposta a la part pràctica de la vida, i ens limitem a exercitar les vies de l’acció, oblidem la part fonamental de l’educació pràctica: la que posa l’home en relació directa amb el món exterior. I com que quasi sempre el treball professional prepara l’home a utilitzar l’ambient, l’home necessàriament ha de suplir la manca de l’educació, tornant a començar, després del període educatiu, l’exercici dels sentits, per tal de posar-se en relació directa amb l’ambient.
També l’educació estètica i moral estan íntimament lligades amb la sensorial. Multiplicant les sensacions i desenvolupant la capacitat d’observar les quantitats diferencials mínimes entre els estímuls, es poleix la sensibilitat i augmenten els goigs. La bellesa es troba en l’harmonia, i no en els contrastos, i l’harmonia és afinitat; per tant, cal finesa sensorial per a percebre-la. Les harmonies estètiques de la naturalesa i de l’art no arriben a aquell que té els sentits ineducats. Aleshores el món s’empetiteix i es torna aspre. En l’ambient hi ha fonts inexhauribles de gaudis estètics davant de les quals els homes passen com uns insensats o uns irracionals, cercant el goig en les sensacions fortes i aspres, perquè són les úniques que els són accessibles.
I en els plaers grollers molt sovint neix l’habitud viciosa: els estímuls forts, efectivament, no aguditzen, sinó que mitiguen el sentit, que d’aquesta manera té sempre necessitat d’estímuls cada vegada més accentuats.»

Quines sàvies paraules... i tenen 100 anys! Quantes vegades hem sentit que un dels perills de la societat actual és que ens perdem en la sobreestimulació i que aquesta, sovint s'associa amb un buit interior. La bellesa es troba en l'harmonia i no en els contrastos, diu. Biològicament sabem que els contrastos sovint es relacionen amb avisos de perill i d'atenció, com en els casos d'aposematisme. L'harmonia és base de l'equilibri sensorial, natural.
La humanitat ha tingut més problemes quan més aillada de l'entorn natural ha estat. Per això la via sensorial que ens connecta amb ell se'ns reconeix com essencial. Gaudir del món que ens envolta amb tots els sentits, descobrir-lo amb cadascun dels sentits ens aporta experiències de vida molt més intenses i globals, basades en el reconeixement de detalls que no coneixíem. Si els infants i joves s'acostumen a viure realitats totals, també aprenen el seu valor intrínsec i esdevenen més respectuosos. 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada