Educar millor segons Carles Capdevila (2 de 3)


Benvingut a la segona part de les meves reflexions al voltant de les converses sobre educació del Carles Capdevila. Si no has llegit la primera part, la pots consultar aquí.

De les paraules de... la Maria Jesús Comellas

«Tenim criatures amb necessitat de gent engrescada, de gent que sedueixi a aprendre. I no és veritat que la canalla no vulgui aprendre, no és veritat que adolescència no vulgui aprendre, no tenim dret a expulsar els nens del centre educatiu.»

Seduir a aprendre, quina proposta més bonica! Com ho feu vosaltres? Jo intento donar motius per aprendre, provocar espurnes que després puguin arrelar i prendre foc. No podem aprendre pel nostre alumnat, només podem mostrar l’emoció que sentim quan nosaltres aprenem i provocar en ells el desig de voler sentir-ho o el motiu d’intentar-ho.
Les expulsions de centre sovint per mal comportament no són mesures reparadores sinó simplement, un temps de descans pel professorat cansar d’aguantar joves amb gens motius d’aprendre i molts per tocar la pera. En tot cas, quan això esdevé imprescindible per a la salut del claustre és que hi ha una realitat humana, familiar i educativa que requereix una total revisió.

De les paraules... del Jaume Funes

«Cal pensar seriosament en dues coses. Una és com ajudes a estar informat, a integrar, conèixer, saber, pensar, dubtar i raonar; i l’altra és com introdueixes en aquest món els valors, els criteris i la manera de ser persona, és a dir, eines que humanitzin d’una altra manera però no eines que deshumanitzin.»

No és només el què sinó també el com. El coneixement ens fa lliures, sempre que adquirim un sentit crític basat en els valors que ens fan més humans. I enfeinats en això hem d’estar a l’escola, ajudant al nostre alumnat a créixer íntegrament per poder viure en un món globalitzat saturat de dades i escàs de criteri, en un món saturat de xarxes socials i escàs de valors humans. De nou, el valor afegit del que fem va molt més enllà del currículum.

De les paraules de... l’Eva Bach

«Ajuda’m a trobar verbs que fa servir un educador. Has dit ajudar, també impulsar, orientar… Orientar, cuidar, abonar… en el sentit de fertilitzar i posar les condicions. Acompanyar… també refermar i reconèixer, o respectar, que és importantíssim. Respectar el temps, les necessitats, les potencialitats, els moments, les limitacions, els sentiments… I estimar? I tant.»

Reconèixer... de nou recordant el valor de la retroalimentació positiva... i respectar. Respectar. Quan no atenem la diversitat no respectem. Quan fem una classe d’explicació al grup sencer no respectem. Quan anem amb presa perquè no complim la programació no respectem. Quan fem la classe igual a dos grups classe diferents no respectem. Quan no atenem el moment de l’alumnat si no que ens centrem en els continguts no respectem. El respecte ens parla del reconeixement del valor de l’altre. El respecte té molt a veure amb estimar l’altre. El que fem a l’aula diu molt de com ens importen realment els nostres alumnes. El que fem diu molt més que el que diem.

«L’educació emocional ha de tenir tres objectius principals, el primer dels quals és ajudar a sentir-nos bé amb nosaltres mateixos. Ja no és només sentir-nos bé amb la vida, amb les persones que tenim al voltant o amb un mateix. Això és el que se’n diu dimensió intrapersonal de les emocions. 
Després vindria la dimensió interpersonal. Moltes vegades diem que és la capacitat de relacionar-nos amb els altres, però també és una cosa més. La nostra manera de sentir i gestionar les nostres emocions, com afecta els altres, se senten bé amb nosaltres? No és només preguntar-nos com ens sentim amb els altres, sinó com estan els altres amb nosaltres. 
La tercera, que és cabdal, la petjada que la nostra manera de ser i gestionar les emocions deixa al nostre pas. En el fons seria quina petjada deixem quan anem per la vida. Si deixem una petjada d’harmonia, benestar, conciliació o sensibilitat, o resulta que per allà on passem generem tempestes.»

Algú dubta encara del valor que ha de tenir en les escoles l’educació emocional? No ens sembla prou important tot el que es descriu en aquest paràgraf? En tot cas, queda molt bé aclarit que una bona educació emocional no es pot basar només en un treball individual, doncs hi ha aspectes de la dimensió interpersonal i de la petjada que deixem que requereixen de dinàmiques de grup que enriquiran segur la nostra pròpia vivència personal. És important treballar les emocions que sentim... i les emocions que fem sentir.

«Massa sovint demanem als nens què pensen d’una cosa, què els sembla o què tenen al cap quan els esbronquem, i en canvi no els preguntem com està el seu cor o què els ajudaria a sentir-se millor… Aquests dos elements no estan prou equilibrats. Si tenim expectatives que no s’ajusten a la seva realitat i només els estimem, els frustrarem moltíssim, els generarem una inseguretat i una gran desconfiança i els malmetrem l’autoestima.»

Està tot dit. I tot per fer. Crec que en molts centres de Primària sí es té en compte el que l’alumnat va sentint i se’ls acompanya en el camí de la gestió de les seves emocions.... a Secundària ni per aproximació remota... la part emocional es deixa de banda quan potser és l’època de major desequilibri.

«Quan els nens tenen emocions bones i positives, les fomentem, i quan en tenen de negatives o dolentes, les volem escapçar. Llavors vénen els «no ploris», «no està bé que sentis enveja»… Una mestra amiga m’explicava que el fet que un nen hagués guanyat un premi a l’escola havia provocat que alguns altres nens arrufessin el nas. Ella els va dir que estava bé que algú tingués enveja i ràbia. Llavors es van relaxar: això és legitimar les emocions. Si reconeixem que ens hauria agradat que ens haguessin donat el premi, potser podrem alegrar-nos una mica que li hagin donat a un altre.»

La gestió de les emocions negatives és igual d’important que la de les emocions positives. Però les emocions negatives tendim a amagar-les i això no és gestionar-les. Reconèixer-les, compartir-les, normalitzar-les, explorar-les, entendre-les, minimitzar-les... moltes coses hem d’ensenyar-nos i ensenyar al nostre alumnat sobre les emocions... el més important, però, és donar-les el valor que tenen i l’atenció que requereixen.

«Continuo veient moltes meravelles de l’adolescència que ens hem d’emportar a la vida adulta. No ho hem de veure com si estiguessin passant una malaltia que com més aviat la passin millor, sinó com una etapa de la vida de la qual s’han d’endur moltes coses a la butxaca que els faran falta per a la seva vida adulta. La passió, la creativitat, l’esperit crític, l’agudesa perceptiva… Algunes les han de modular, però s’han de conservar tota la vida. Si no, són adults amb les butxaques buides de sensibilitat.»

Hem de refer aquesta visió certament negativa que tenim dels adolescents com a éssers esbojarrats sobresaturats d’hormones... i poca cosa més. Perquè de somnis i d’ideals viu la utopia que ens fa avançar com a persones i com a humanitat, perquè d’emocions compartides i il·lusions renovades es construeixen els millors projectes i entitats socials, perquè la joventut ens ajuda a veure la vida amb un prisma més esperançador... 

«Tenim ànima de bomber i de jutge i molt poca ànima de poeta.»

Com adults estem acostumats a apagar focs, a solucionar problemes, a jutjar el que fan els altres, a opinar sota el nostre criteri les accions dels altres... ens agrada la immediatesa i ens costa l’empatia... i, amb la presa i les urgències del dia a dia ens oblidem de les arts, d’emocionar-nos sense més perquè és bonic, perquè el nostre esperit ho necessita... fa poc li demanava a una exalumna que no deixés de banda la seva sensibilitat artística enmig de la voraç formació universitària que estava rebent, que trobés un espai per expressar-se a través de la música i de la fotografia, dues manifestacions artístiques que ella d’adolescent havia utilitzat freqüentment... l’art ens permet expressar-nos i viure la realitat de manera diferent a tot el demés... val la pena no renunciar-hi.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada