Montessori al segle XXI (part 7)


Avui comparteixo amb vosaltres algunes reflexions al voltant del capítol IV "La naturalesa en l'educació" del llibre de Maria Montessori. Una vegada més, paraules de fa més de 100 anys mantenen la força i el pes de la coherència.

«En els nostres dies i en l’ambient civilitzat de la nostra societat els infants viuen molt allunyats de la naturalesa i tenen molt poques ocasions d’entrar-hi en contacte o de tenir-ne una experiència directa.

En la nostra concepció, hem anat restringint a poc a poc la naturalesa a les floretes que vegeten i als animals domèstics útils per a la nostra nutrició, per als nostres treballs o per a la nostra defensa. Amb això, àdhuc el nostre esperit s’ha adormit; s’ha habituat a contenir contrastos i contradiccions; a confondre el goig de veure animals amb estar al costat de les pobres bèsties destinades a morir per alimentar-nos, o a contemplar el cant i la bellesa d’ocells empresonats en petites gàbies amb una espècie de nebulós «amor per la naturalesa». No és veritat que tenim també el prejudici que transportant una mica de sorra del mar en un recipient en forma de tauleta, donem una «ajuda immensa» al nen? Més encara: moltes vegades pensem que la platja és educativa perquè s’hi troba la sorra com en el recipient. I així, en la confusió d’una presó secular, arribem a les concepcions més absurdes. 
En realitat, la naturalesa fa por a la majoria de la gent. L’aire i el sol són temuts, com si fossin uns enemics mortals. Temem el gebre nocturn, com si fos un serpent amagat en la vegetació. Temem la pluja gairebé com es tem un incendi. Si avui les exhortacions de la higiene impulsen una mica l’home civilitzat, aquest presoner satisfet, cap a la naturalesa lliure, en fem cas tímidament amb una gran preocupació. Dormir a l’aire lliure, exposar-se al vent i a les pluges, desafiar el sol, tirar-se a l’aigua, són coses de les quals s’arriba a parlar, però que no sempre es posen en pràctica.

Deslligueu els nens; doneu-los suport: corren cap a fora quan plou, es treuen les sabates quan troben bassals, i quan l’herba dels prats és humida de rosada, corren amb els peus descalços per trepitjar-la: reposen pacíficament quan l’arbre els convida a adormir-se sota la seva ombra; criden i riuen quan el sol els desperta al matí, com ho fa amb qualsevol vivent que divideix la jornada entre vetllar i dormir. I en canvi, nosaltres ens preguntem ansiosos com ho hem de fer per fer dormir el nen després de l’albada, i com ensenyar-lo a no treure’s les sabates i a no fugir pels prats. Quan, lligat per nosaltres, degenerat i irritat per la presó, mata insectes o petits animalets inofensius, ens sembla tan «natural»; i no ens adonem que aquell esperit ja és estrany a la naturalesa. Nosaltres, doncs, demanem als nostres infants que s’adaptin a la presó i que no ens molestin.»

És tan punyent i tan actual aquesta reflexió! Les paraules de Maria Montessori s’expliquen amb claredat elles soles. I jo no puc més que està d’acord. Em trobo cada dia amb aquestes contradiccions que diu... i són tan reals! Molts dels meus alumnes només han gaudit de la companyia d’un remugant visitant les instal·lacions tan socialment humanes dels làctics de La Fageda o la no tan humanes del zoo. I entre els meus alumnes un dels que més valora el camp i les bèsties ho és perquè és caçador... quines contradiccions! Així que sí, que quan veig una sorrera per jugar els petitons en una casa de colònies em fa gràcia però em fa pena alhora. Diu molt de nosaltres que en una casa rural enmig de la natura hi trobis un sorral pels pixapins com jo que venen de visita. On som, humans, que cada vegada ens sentim més segurs aïllats de la natura que ens ha vist néixer?
Jo sóc dels que gaudeix fent bivac. L’estiu passat d’estada breu a Galícia en vaig fer 3 dies amb els meus fills. Vam veure posar-se el Sol i sortir-ne l’endemà des del mateix lloc (la fi del món, evidentment, Finisterre), encara recordo el vent refrescant-me la cara mentre el cos era calent dins del sac, recordo la por a la foscor i els sons no habituals que es confonien en sorolls en un bosc preciós... ens calen experiències més properes amb els nostres orígens... fa poc més d’un any vaig sortir a la terrassa en dia de pluja i vaig gaudir... i agafar una galipàndria, però feliç... els nostres nens ho han de fer, perquè en cas contrari, mosques, mosquits, abelles, cucs, aranyes, sargantanes, etc es converteixen en desconeguts perillosos i horribles... i crec que les papallones han sobreviscut a entrar en aquest imaginari negatiu de bestioles perquè són protagonistes de molts contes d’infants... els infants neixen estimant la natura i acaben sent-ne estranys... alguna cosa no fem bé.

«El nen, a ciutat, després d’un petit passeig, ens diu que està cansat; i per això nosaltres creiem que no té força. Però el seu cansament prové de l’artificialitat de l’ambient: de l’avorriment, del vestit inadequat, del sofriment del petit peu, tancat en les sabates de cuir que piquen sobre la roca nua dels carrers de ciutat; de l’exemple esgotador de les persones que caminen al seu entorn silencioses, indiferents i sense somriure. Les atraccions d’un vestit de moda que pot ser admirat, d’un club al qual es pertany, són coses que no existeixen per a ell. Ell està lligat. L’envolta la inèrcia i voldria que el transportessin.

Una vegada vaig conèixer una parella que tenien un nen d’uns dos anys; i tot anant cap a una platja molt llunyana, pare i mare havien portat el petit en braços una mica cada un: però el cansament era excessiu. Succeí que un dia el petit féu tot el camí tot sol i entusiasmat, i cada dia repetí el passeig. En comptes de portar-lo a coll, els pares feien el sacrifici de caminar més lentament, i es paraven quan el nen s’aturava a collir una petita flor, o bé quan havia descobert la bellesa d’un burriquet que menjava l’herba d’un prat, i s’asseia seriós i meditatiu a fer companyia un moment a aquell ésser humil i privilegiat. En lloc de portar a coll el nen, aquells pares havien resolt el problema seguint el nen.
Només els poetes senten la fascinació d’un petit rierol d’aigua que corre entre les roques, com la sent el nen petit que s’entusiasma i riu i es vol parar per tocar-lo amb la mà, com si li volgués fer carícies. Que jo sàpiga, només Sant Francesc ha admirat l’insecte modest o el perfum d’una herbeta sense cap atractiu, com ho fa un d’aquests petits.»

Com d’important és respectar el ritme dels infants! De fet, com d’important és respectar el ritme de qualsevol persona! Promovem excursions amb recorreguts de 3-4 kms (quan no més!) pels nens i oblidem dedicar mitja hora a descobrir el que hi ha en un espai natural de 100 metres quadrats. El món del detall i el món en miniatura amaga tantes sorpreses! El món a través dels ulls d’un nen no coneix de presses ni de connotacions, sinó d’emocions desbordades. El cronos no té espai en el món dels infants perquè el kairós domina. Ens caldria recordar més sovint els nostres orígens i viure amb els ulls de la màgia per la vida. Els poetes i els nens són propers, no estem perduts. L'art ens pot ajudar a acostar distàncies quan la pressa i la quotidianitat les amplia.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada