Què aprendre de bàsic i comú d'arts i humanitats (2 de 2)


Fa uns dies vaig escriure algunes reflexions al voltant de la Tribuna 32 d’Edu21 «A l’escola: què aprendre de bàsic i comú? (2) Una mirada des de les arts i les humanitats». L’article (que podeu consultar aquí) ha tingut molt bona acollida i ha generat algunes aportacions genials addicionals que agraeixo enormement. Us dono a tots i totes les gràcies. 

Seguint les reflexions al voltant del debat, volia compartir algunes idees al voltant del “Com”, per a mi la clau de tot. Molts professionals de les arts i les humanitats estan dia a dia a les aules treballant de manera espectacular i ens donen moltes pistes d’aquesta qüestió. Jo, de manera totalment subjectiva, havia seleccionat algunes propostes pel debat i això és el que compartiré amb vosaltres.



Com hauríem d’aprendre?

Estarem d’acord que hi ha una sèrie de canvis estructurals i organitzatius valents que ajudaran en aquesta línia: per exemple, reformes en l’arquitectura de les aules i dels espais cercant la polivalència d’aquests i afavorint millor el treball en grup, i reformes en els tempos i organització dels horaris fugint de les sessions de 50 minuts, que tant mal fan a les aules (en ocasions per excés, en d’altres per defecte). En tot cas, el que es busca és aconseguir temps de qualitat (kairos versus cronos), potenciant el treball cooperatiu de diversos professors al mateix temps a l’aula i el multidisciplinar de l’alumnat. Hi ha centres que això ja ho estan fent, més enllà dels treballs per projectes que tant d’actualitat i en debat estan darrerament. Per exemple, segurament una de les primeres escoles en portar-ho a terme fou l'escola Montserrat de Barcelona. 

Les iniciatives al voltant de la lectura són, per a mi, la mostra més evident que les apostes valentes aconsegueixen grans èxits. Volem alumnes que llegeixin, que sentin la passió per la lectura? No és gaire difícil. 

Requeriment 1: Temps.
L’alumnat de 1r ESO a 2n BATX de l’Institut El Quercus a Sant Joan de Vilatorrada llegeix cada dia 30 minuts de 8 a 8:30h. Forma part del Projecte ILEC (Pla d’Impuls a la Lectura). Conseqüències: més lectors joves, la biblioteca del poble presta més llibres i la llibreria en ven més. Per què no ho fem ja en tots els centres escolars? O és que no estem disposats a cedir 30 minuts d'altres matèries per a llegir? Potser considerem que no és prou important?
Requeriment 2: Personalitzar les propostes de lectura i compartir les vivències.
Nancie Atwell, amb el seu Center for Teaching and Learning, on nens llegeixen 35-40 llibres l’any va guanyar el Global Teacher Price el 2015. El seu secret? Segons ella, que els alumnes decideixin què volen llegir i sobre què volen escriure. Després els tallers de lectura, de veu i de puntuació, l’anàlisi de les obres, d’opinió, d’expressió del sentit fan la resta... que no es poc! Segur que coneixeu grups de lectura en horari extraescolar que funcionen en format similar i que són genials, però... quantes escoles potencien dins de l'aula iniciatives d'aquest estil?
El Projecte LecXIt (Lectura per a l’Èxit Educatiu), del qual són promotors Fundació La Caixa, Fundació Jaume Bofill i la Generalitat és un projecte de treure’s el barret que recull moltes de les idees ja comentades i que aporta un valor afegit per ser un projecte portat a terme amb voluntaris. És un dels projectes d’Aprenentatge Servei més espectacular que existeix al territori català, segur que el coneixeu. El nostre centre participa per segon any i és preciós veure les parelles lectores que cada setmana es troben al voltant de la lectura. 
Sabem el que s'ha de fer. Sempre escollir una opció significa no escollir d'altres.

En l’anterior article defensava la presència de la filosofia a l’educació obligatòria. No tinc clar en quin format, però sí que veig més on hauria de ser. Hi ha una proposta que em va meravellar al descobrir-la el curs passat: la Lliga de Debat, organitzada per la Xarxa Vives universitària. Em sembla una proposta per la qual hauria de passar tot l’alumnat en l’educació obligatòria (i segur que l'alumnat del centre on treballo que hi va participar també ho defensaria). Dos equips s’enfronten en la defensa d’un argument, a favor i/o en contra. El tema el coneixen de fa temps, el que hauran de defensar no. Cada membre de l’equip té una tasca concreta i han treballat prèviament molt estructurada i profundament per estar preparats per defensar el que sigui. Si mireu el manual de la Lliga hi reconeixereu molts detalls: argumentació seguint l’esquema A-R-E (afirmació-raonament-evidència), oratòria segons Plató... Els temes a treballar són el de menys, però alhora són prou motivadors i provocadors que plantegen la necessitat d’un treball previ espectacular. En la versió de la Lliga per alumnat ESO-BATX el tema 2016 fou «Internet ens fa més lliures?», el 2015 «Els diners fan la felicitat?» i el 2014 «Si volem la pau, cal estar preparats per a la guerra?». La versió per equips universitaris porta donant guerra des del 2012 i les preguntes són més complexes i suggerents encara. Estic convençut que en l’esquema de treball i d’aproximació a la defensa d’una postura davant d’aquestes i moltes altres qüestions la filosofia té molt a dir. M’encantaria, per exemple, tenir un professor de filosofia al costat durant les propostes de treball (fins ara des de la biologia) sobre els debats ètics que planteja la clonació, els transgènics o el control positiu i/o negatiu de la fecunditat. 

Sobre el «Com?» crec que hi ha un altre concepte important a tenir en compte que és el de la «comunitat educativa». Les nostres escoles, CEIPs, IES’s han d’esdevenir més enllà de centres d’aprenentatge (que no centres d’ensenyament) comunitats educatives. En això ja fa temps que professionals com Jordi Collet ens il·lustren i ensenyen el camí. En aquest mateix blog l’agost del 2012 vaig publicar un resum en 6 articles d’un gran treball seu al respecte que podeu recuperar si voleu (Famílies i escola: problema o solució? Parts 1, 2, 3, 4, 5 i 6).
Les comunitats educatives ho són en la mesura que són capaces de crear vincles entre els diferents pilars del centre (l’alumnat, el professorat, les famílies) i també l’entorn més proper (entitats del barri i de la ciutat). En aquest sentit, llegia a la Xarxa una gran afirmació «Les institucions acullen, les comunitats integren». De 10 anys cap aquí les escoles ja han fet un pas molt gran d’apertura a altres entitats que ofereixen els seus serveis dins i fora del centre, i aquest en fa ús. El següent pas és la integració real, on l’escola obre les seves portes i deixa entrar a d’altres entitats que l’acompanyen i guien en propostes concretes. Aquest pas final no és tan habitual perquè els centres són recelosos de mostrar el que hi ha dins, de ser transparents, de perdre l’absolut control de tot el que passa... però no en sabem prou, i necessitem que d’altres que sí en saben no només ens ajudin sinó que formin part intrínseca del nostre projecte educatiu. En aquests casos, on la confiança és mútua la relació porta a l’enriquiment, del qual objectivament en surt beneficiat l’alumnat, l’autèntic protagonisme de tot el que estem parlant. Hi ha un símil biològic per tot això: es tracta d’equilibrar els processos d’endocitosi (de fora a dins) i d’exocitosi (de dins a fora) dels centres educatius.
El Projecte Magnet impulsat per la Fundació Jaume Bofill, la Generalitat i l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB ha portat a la pràctica aquestes idees fent possible aquesta connexió entre un centre educatiu i una entitat de referència. A mi em meravella especialment la relació entre l’Institut Moisès Broggi i el MACBA (seguiu a la Fanny Figueras i al·lucinareu com jo molt sovint).
Aquest centre, però, no només treballa conjuntament amb un museu de la seva ciutat sinó que està implicat en projectes d’altres entitats de la ciutat, de manera que l’enriquiment global encara és major (per exemple, destaca el projecte Cinema en curs liderat per l’associació cultural A Bao a Qu, implicada en projectes on la cultura, la creació i l’educació es troben). És aquest el futur dels centres i de les arts? Un futur on les entitats artístic-culturals de la ciutat estableixen vincles intensos amb els centres educatius de la mateixa, i les escoles esdevenen més que un lloc per aprendre un lloc de trobada de tots per a fer créixer íntegrament el nostre alumnat?

De la mateixa manera que algunes entitats comencen a establir-se dins dels centres educatius, cada vegada més els centres surten fora a impregnar amb el seu esperit creatiu el seu entorn més proper. Així doncs, parlem de projectes vivencials, que impliquen l’alumnat amb el territori i que sovint aporten un valor afegit. En això crec que és destacable, a mode d'exemple, el projecte Solar System Pathway de l’Institut Marta Estrada de Granollers que han fet un Sistema Solar a escala com a part d’un itinerari cultural que ressegueix el Parc Fluvial de Granollers. Darrerament descobria també amb curiositat el projecte Intervenim de 2n d’ESO de l’IES Les Vinyes de Castellbisbal que porten a terme fa un mínim de 3 anys i amb el qual fan sortir les propostes artístico-socials del seu alumnat als carrers de la població.

Ho reconec. Em sorprenen i em meravellen també les iniciatives que sorgeixen de l'educació no formal. Les entitats, organismes i associacions artístiques i culturals tenen molt a dir en l’educació dels nostres nens i joves. N’hem vist ja alguns exemples. Però n'hi ha d'altres que encara no han trobat el recolzament de centres d'educació formal i crec que si això es donés els resultats dels seus esforços es multiplicarien. Crec que hem de trencar els límits que ens autoimposem. Em deixeu que us mostri una entitat més? Asociación Garaje de Madrid-Leganès. Què són capaços de fer un pedagog, un comunicador i un educador social quan treballen junts amb l'art per a la transformació i el canvi social? Meravelles. Jo en vaig veure i intuir unes quantes en un documental de La2 preciós "Crónicas de rap". Per què no impulsem més iniciatives així des dels centres?

Continuem amb propostes musicals d'entitats externes que han buscat i trobat la col·laboració de centres educatius. M'agradaria destacar-vos el Cantem Àfrica inicialment gestionada per la Fundació Main, l’Associació Afrocatalana d’Acció Solidària i el músic Jordi Lluch. Aquest projecte que inclou molts àmbits d’estudi i actuació a partir del coneixement d’una realitat diferent a la pròpia de la infància en països africans i el treball del cant coral i la dansa amb temes africans reals adaptats aquí, ha aconseguit implicar músics de renom com Jordi Domenech, Xavier Pastrana, Albert Guinovart i Baltasar Bibiloni entre d’altres, la Coral Belles Arts de Sabadell, el Cor infantil de l’Escola de música de Manlleu, i diverses escoles del territori, com les Joanot Alisanda, del Carme i Agnès Armengol de Sabadell, El Casal de Castellar del Vallès o l’escola Cultura Pràctica de Terrassa.

Treball multidisciplinar, transversalitat... diem aquestes paraules i pensem en projectes. Però no necessàriament ha de ser així. Musicomàtics n’és un bon exemple. El projecte Musicomàtics on ha participat l’escola on treballo actualment (Cultura Pràctica) i d’altres escoles del territori en realitat és un subprojecte a nivell català de l'European Music Portfolio: Sounding Ways into Mathematics adreçats principalment a alumnat de P5 i primers cursos de Primària. El seu objectiu és promoure conjuntament diferents vies de l’aprenentatge de les matemàtiques i de la música, de manera que permet que se’n surtin alumnes amb dificultats de mates treballant musicalment i amb dificultats musicals treballant matemàticament. Exemples d’activitats són el treball de la descomposició numèrica amb percussió corporal, de les taules de multiplicar i l’ostinato, de les figures geomètriques i la dansa… 



Ja acabo. He deixat pel final d’aquest article un projecte diferent, d’aquells que uneixen l’art amb les humanitats i amb moltes coses més i que, en realitat, és difícil de classificar. Es tracta del projecte Silencis portat a terme per l’escola La Llacuna del barri de Poblenou de Barcelona amb la col·laboració de l’empresa Dadá Barcelona. Un projecte que s’inicià amb el debat de si era lícit o no que una escola pública convoqués una campanya de micromecenatge per portar a terme aquest projecte. Vagi per endavant que jo vaig participar econòmicament. 
El projecte Silencis desenvolupat al llarg d’una setmana va requerir la participació de 15 professionals i artistes externs. L'objectiu era fer viure experiències als infants al voltant del silenci, per després reflexionar i parlar del silenci i des del silenci. Dansa, ioga, so, música, moviment, teatre, art urbà, arquitectura, escultura... un gran ventall d’expressions artístiques al voltant d’un centre de treball poc habitual. Les imatges que ens arribaren foren espectaculars i, fos quin fos realment el resultat de totes les propostes, crec que iniciatives com aquesta paguen la pena. 

Com ho veieu? Us convencen o no aquests "com"? Segur que coneixeu d'altres aproximacions al "com"... us animeu a compartir-les?

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada