Montessori al segle XXI (6 de 12)

Seguint amb el repàs del contingut del llibre, volia dedicar aquest article a comentar alguns fragments del capítol 3 "Mètodes d'ensenyament adoptats en les cases dels nens". Aquest capítol té diferents subapartats dels quals jo us vull destacar tres. (Si voleu fer una ullada a d'altres articles de la sèrie Montessori els trobareu aquí).


Disciplina i llibertat

«La disciplina és un altre principi que difícilment entendran els partidaris de l'escola tradicional. Com obtenir la disciplina en una classe on els infants són lliures de moure's?

Certament que en el nostre sistema tenim un concepte diferent de la disciplina; la disciplina també ha de ser activa. On està escrit que només és disciplinat aquell individu que s'ha tornat silenciós com un mut i immòbil com un paralític, d'una manera artificial? Aquell individu no és disciplinat, és un individu anul·lat.
Nosaltres anomenem disciplinat aquell individu que és amo de si mateix i, per tant, pot disposar de si mateix quan calgui seguir una norma de conducta.
Aquest concepte de disciplina activa no és fàcil ni d'entendre ni de posar en pràctica; però, sens dubte que conté un gran principi "educatiu" que no té res a veure amb la coacció absoluta i indiscutida de la immobilitat.
La mestra ha de tenir una tècnica especial per tal de conduir el nen per aquest camí de disciplina; camí, per altra banda, que haurà de recórrer tota la vida, progressant indefinidament cap a la perfecció. De la mateixa manera que el nen, quan aprèn a moure's en lloc d'estar quiet, es forma no per a l'escola, sinó per a la vida, talment que esdevé un individu corregit amb l'habitud i amb la pràctica àdhuc en les seves manifestacions socials, així també s'acostuma ara a una disciplina estesa a la societat i no pas limitada a l'ambient escola.
La llibertat del nen ha de tenir com a límit l'interès col·lectiu: com a forma, això que nosaltres anomenem educació de les maneres i dels actes. Hem de prohibir, doncs, al nen tot allò que pot ofendre o perjudicar els altres, o tot allò que sigui un acte indecorós o de menyspreu. Però tota la resta -qualsevol manifestació que tingui una finalitat útil, sigui la que sigui- no solament li ha d'estar permesa, sinó que ha de ser degudament observada pel mestre: aquest és el punt essencial. La formació científica del mestre hauria de generar l'interès d'observar els fenòmens naturals, i no únicament la capacitat de fer-ho. En el nostre sistema el mestre ha de ser més "passiu" que no pas "actiu"; i la seva paciència serà una ansiosa curiositat científica i un respecte absolut envers el fenomen que vol observar. És necessari que el mestre entengui i senti la seva posició d'observador.»

Com d’actual és aquesta reflexió!
Silenci, passivitat, por... confosos amb disciplina. Avui dia hi ha molts centres educatius amb forts règims interns que mantenen l’ordre i la convivència en les seves quatre parets... però què passa quan el professorat no està en l’aula? Què passa amb els joves en les seves estones de treball personal? Què passa quan aquests alumnes surten al carrer? Ja sé que en aquest debat entren en joc molts altres factors, però estareu d’acord amb mi que la disciplina activa entesa com una necessitat interior i no una reacció de por externa és molt més enriquidora per a l’alumnat.
Ara mateix en el centre actual on treballo han decidit recollir els mòbils de l’alumnat en caixes en l’horari escolar perquè no han trobat la manera d’aconseguir que l’alumnat gestioni l’ús del mòbil d’una manera que tots estiguin d’acord. En la prohibició i l’amenaça han trobat la manera de solucionar un problema... però serà aquesta la manera més pedagògica per a l’alumnat? Jo crec que no.
D’altra banda, hi ha en aquesta reflexió un altre fet essencial del pensament de Montessori. Estem educant per a i per a tota la vida. No només per a què funcioni la convivència escolar, no només per aconseguir alumnes que saben més... sinó per aconseguir alumnes que són millors persones. Què bonica i què màgica aquesta idea! Ens oblidem que no som professors sinó educadors, i que la nostra tasca va molt més enllà de quatre parets i d'unes hores de classe.
És gran la tasca que tenim i no gens fàcil, però això no ens ofereix el protagonisme de res. Més aviat el contrari. El centre de tot són els nens i joves, i nosaltres esdevenim exemple, acompanyants, guies, còmplices, el que calgui... 

Dificultats de la disciplina a l'escola
«Els nens s'havien agrupat sorollosament al voltant d'una palangana d'aigua on es movien uns flotadors. En aquells moments teníem a l'escola un nen d'uns dos anys i mig que s'havia quedat enrere tot sol amb una gran curiositat. Jo l'observava de lluny estant amb un gran interès: primer s'acostà al grup i amb les manetes apartà alguns nens, però quan s'adonà que no aconseguiria d'obrir-se pas, s'aturà i mirà al seu entorn. Era interessantíssim de veure com aquella cara infantil expressava el pensament; si hagués tingut una màquina l'hauria fotografiat. Va ullar una cadireta i evidentment pensà de portar-la darrera el grup i enfilar-s'hi. Es dirigí cap a la cadireta amb la cara il·luminada d'esperança, però en aquell moment la mestra el prengué en braços brutalment (o potser gentilment, segons ella) i li va fer veure la palangana des de sobre del grup dels companys tot dient-li: "Vine, maco, vine; pobret, mira també tu!". Sens dubte que el nen, veient els flotadors, no va sentir aquella joia que hauria sentit vencent l'obstacle amb les pròpies forces, i la visió d'aquells objectes no li va fer cap profit, mentre que el seu esforç intel·ligent li hauria desenvolupat les forces interiors. La mestra impedí al nen d'autoeducar-se, sense que, en compensació, en sortís beneficiat en res. Anava a sentir-se un victoriós i es trobà impotent entre dos braços que el socorrien. En la seva mirada desaparegué aquella expressió de joia, d'ansietat, d'esperança que m'havia interessat tant, i romangué l'expressió estúpida del nen que ja sap que els altres actuaran per ell.
Per ser disciplinats, la primera noció que els infants han d'adquirir és la del bé i la del mal: i la tasca educativa consisteix a fer que el nen no confongui el bé amb la immobilitat i el mal amb l'activitat, tal com passava amb les formes de la disciplina antiga. Perquè el nostre objectiu és disciplinar per a l'activitat, per al treball, per al bé, no pas per a la immobilitat, per a la passivitat.
Una classe on els nens es moguessin de manera útil, intel·ligent i voluntària, sense fer cap grolleria, em semblaria molt ben disciplinada.»

Qualsevol que tingui un nen o una nena entre 2 i 5 anys l’ha reconegut en aquest paràgraf. La meva filla Naia de 4 anys encara ara em diu sovint «No, papa, ho faig jo» . Jo l’ajudaria per anar més ràpid quan anem tard o per ajudar-la, però ella m’ha ensenyat (molt més que els meus altres dos fills) que troba un plaer/orgull especial en espavilar-se ella sola i aconseguir les coses per si mateixa. I té raó! Però al igual que els petits, els mitjans i els grans ho viuen igual. Descobrir les coses després d’un procès d’aprenentatge o d’assaig i error és molt més gratificant i enriquidor que rebre-les des de la passivitat. 
No només parlem de coses materials o de coses que requereixen una acció motora. També quan parlem de qüestions cognitives o emocionals, el valor de les coses no és el mateix si ho reps que si t’ho guanyes. Hi ha una gran diferència. Què fem a les aules: donem o fem que s’ho guanyin? Ho expliquem o fem que ho descobreixin? 

Independència
«Una acció pedagògica amb nens petits no serà eficaç si no els ajuda a avançar pel camí de la independència, entesa en el sentit d’iniciar-los a aquelles primeres formes d’activitat que els permeten de bastar-se a si mateixos i de no ser una càrrega per als altres a causa de la pròpia incapacitat. Ajudar-los a aprendre de caminar, de córrer, de pujar i baixar escales, de collir objectes caiguts a terra, de vestir-se i despullar-se, de rentar-se, de parlar per expressar clarament les pròpies necessitats, de cercar de satisfer els seus desitjos: això és l’educació de la independència.»

Crec que estarem tots d’acord en aquesta reflexió final. Ens sembla lúcida.
Però mirem al nostre voltant. Els nostres nens petits, els nens petits del nostre voltant: són independents? Quan als nens petits els tractem com a nens petits sovint els fem dependents... els pares i les mares aconseguim amb les nostres accions quotidianes que els nens petits continuïn sent petits però després ens molesta que no siguin independents... avui dia no cal tenir el teu fill en un aula Montessori per a veure’l fer moltes coses que a casa mai fa. I això ens demostra que les nostres accions (conscient i sovint també inconscientment) no són coherents amb el nostre pensament.
Tenim encara molt per aprendre. I que així sigui.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada