Què aprendre de bàsic i comú d'arts i humanitats (1 de 2)


Ja fa un temps l’Enric Roca i el Marc Gijón em van convidar a compartir amb ells la Tribuna 32 d’Edu 21 celebrada el dimecres passat 29 de març de 2017. El títol de la Tribuna 32: «A l’escola: què aprendre de bàsic i comú? (2) Una mirada des de les arts i les humanitats». Es tractava de gaudir de la sessió prèvia amb els Amics d’Edu21, del propi debat i de participar iniciant el torn de preguntes aportant alguna de les experiències que conec de primera mà o a través de les xarxes per intentar enriquir el debat. Va ser un honor poder gaudir dels diferents actes i escoltar el que tenen a dir grans professionals sobre tot plegat. 


Sessió prèvia dels Amics Edu21 (1)
Sessió prèvia Amics Edu21 (2)

Tot i així, on gaudim del món educatiu (tipus de centre, grup d’edat, sector social, etc) condiciona (i molt) la nostra percepció i les nostres idees, tal com va quedar demostrat en el debat. Entre el món universitari i el món de l’educació obligatòria, per exemple, hi ha un abisme. Vols saber de veritat què és i què representa una guerra per a les persones? Demana-li als soldats que lluiten a les trinxeres i als civils que pateixen els bombardejos i les emboscades, perquè el que t’explicaran els alts comandaments poc tindrà a veure. Hi ha debats educatius molt interessants, emocionants i, fins i tot, discrepants que ens enriqueixen molt com a persones i com a societats, però que no tracten la realitat de les aules o passen de puntetes sense mullar-se en escreix. Crec que aquesta és la sensació que vam viure aquells que som del món de l’educació obligatòria, on crec que el debat que es proposava era de major interès. O potser és el que més m'interessava. En tot cas, els nostres nanos necessiten que ens mullem, necessiten que concretem, necessiten que anem per feina amb valentia i coherència. 

Com que jo prèviament havia reflexionat una mica sobre les qüestions vertebradores de l’acte i també havia recollit algunes propostes educatives que ja s’estan fent, que funcionen i que crec molt destacables en aquesta línia... he pensat ja després d’un temps de païment, amb tota la humilitat d'aquell que no és format en aquest camp, que pot ser productiu per a mi i també per a tots aquells que llegiu aquestes línies, deixar constància escrita al voltant de tot plegat. Agrairé tots els comentaris i aportacions que vulgueu fer. La reflexió la dividiré en dues parts, dedicant cadascuna d'elles a una de les dues preguntes bàsiques: què i com?

Què hauríem d’aprendre? 

Crec que val la pena començar dient que sóc de formació científica i alhora un professor convençut que les arts i les humanitats han de ser molt presents en les nostres escoles. Entenc les arts com llenguatges d’expressió tant o més importants que el llenguatge oral i escrit. I aquesta importància radica en què les diferents llengües imposen limitacions socioculturals als que les utilitzen (només cal recordar, per exemple, la riquesa de vocabulari per expressar els blancs que tenen els inuit i que no tenen altres llengües) i als que no les coneixen (gran tema de debat avui dia és la presència més o menys gran de l’anglès a les escoles precisament perquè ens adonem que necessitem una llengua vehicular en el món que redueixi les limitacions que imposa la llengua). No hi ha dubte que aquestes limitacions que imposa el llenguatge escrit u oral sovint es poden evitar o superar a través de les arts (molt especialment a través de la música, que ens permet expressar emocions i el nostre imaginari col·lectiu amb un llenguatge universal).

Les arts, per consumir o per produir? 
Avui dia se’n parla molt del gran gruix de distribuïdors i consumidors que hi ha al món de la Xarxa i de la petita representació que tenen els productors en aquest món virtual. La qualitat de la producció és un altre vessant a considerar. En tot cas, de la mateixa manera, per què volem les arts a les aules? Per generar consumidors o per generar creadors? Si volem que l’alumnat utilitzi les arts com un llenguatge per expressar-se i per desenvolupar la seva creativitat segurament anirem per un camí, i si volem que l’alumnat pugui tenir un sentit crític davant d’una obra d’art anirem per un altre camí. No dubto que els camins tindran vasos comunicants.

Al voltant d’aquesta idea recordava un programa de l’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio on el Rafael Bisquerra parlava de les Emocions Estètiques. Crec que és important que el nostre alumnat sigui capaç de gaudir-ne. Aquestes emocions estètiques però no les entenc pas com passives sinó tot el contrari, més aviat actives, en el sentit que quan més en coneixes, quan més pots completar les subtileses dels detalls, del context de l’autor, de la societat, de l’època, de les tècniques, de les intencions de l’obra, quan més t’impliques com a receptor, etc... més emoció sents.

D’altra banda, volem que les arts i les humanitats que impartim en les aules serveixin per mantenir el status quo, per formar alumnes que visquin de la millor manera possible en el món que ens ha tocat viure... o volem agents transformadors, volem alumnes que vegin en les arts, en les humanitats o gràcies a elles un mitjà per a transformar el seu món? Segurament, la manera com ho enfocarem a les aules serà diferent.

En tot cas, crec que tots estarem d’acord que les arts i les humanitats han de servir als alumnes per a transmetre idees i emocions, prendre consciència del món on viuen i decidir com formar-ne part, i, en general, doncs, han de servir per fer-los més competents. Jo vaig fer una revisió ràpida de les competències transversals considerades en el nostre sistema educatiu actual i no tinc dubte que les arts i les humanitats tenen un paper cabdal en totes elles. Així, doncs, no crec que el debat sigui si han de ser o no en les nostres aules, sinó quant i com han de ser.

Sobre les competències explicava l’altre dia que fa un parell d’anys tenia un alumne que per aprovar el 4t d’ESO havia de tocar amb la flauta una peça musical concreta. Ell no en sabia gens, de tocar la flauta. Jo (que no era el professor de la matèria) vaig aconseguir amb dos o tres hores ensenyar-li tocar la peça d’una manera més matemàtica que musical, i ell va aprovar el crèdit. Fa uns mesos apareixia en el panorama musical de la nostra ciutat com un cantant de rap amb una bona manera de fer música. El temps ha demostrat que era competent musicalment. (Voleu veure'l? "Tira para adelante" Dels 3 que rapegen és el que no porta gorra: per exemple, recita a partir del segon 30).

Escoltant els membres de la taula del debat em va quedar clar que és impossible plantejar la pregunta sobre què hem d’ensenyar a partir del que creuen els experts que és imprescindible. La llista d'imprescindibles seria inabastable: bona prova d’això són els currículums actuals. El debat s’intensifica, fins i tot, quan cal decidir què és imprescindible, quins són els clàssics que no es poden menystenir, etc. En el tema dels clàssics prèviament a la sessió s'havia plantejat que, en cas d'haver d'escollir, era important escollir els més clàssics entre tots els clàssics. A mode d'exemple, si es tractava d'escollir només 3 autors musicals, era evident que havien de ser els 3 millors i se'ns dubte aquests eren les 3 B's: Bach, Beethoven i Brams. Jo no poso en dubte que siguin els 3 millors que marcaren un abans i un després en la música clàssica. El que plantejo és que no seria millor, potser, escollir 3 més diferents que ens permetin abordar un rang més ampli en el ventall clàssic? Potser Bach, Mozart i potser un de la família Strauss? O perquè si s'han d'escollir 3 han de ser els 3 clàssics i no podem parlar de Bach, The Beatles i Duke Ellington? En tot cas, què és el que pretenem amb la nostra selecció? Quin és el criteri? El seu indubtable valor històric? El rang de diversitat que els autors ens permeten abordar amb l'alumnat? L'establiment de vincles d'aprenentatge i emocionals entre les obres dels autors i els alumnes?

Jo que no sóc un expert vaig plantejar si no seria millor ensenyar el que pot ser útil a l’alumne. La resposta que vaig rebre és que un professor no pot saber què serà útil a un alumne perquè depèn de masses factors aliens a ell; però no estic d’acord. Jo he vist sovint a la meva companya professora de Llengua i Literatura Castellana recomanar a alumnes de manera particular llibres concrets per llegir tenint en compte com l’autor desenvolupa la trama, els personatges, el ritme, el vocabulari utilitzat, etc. I tant que un bon professor pot saber quan un alumne està preparat per llegir un llibre o no! Igual que jo mateix sé quins alumnes del grup de Biologia (i quins no), després de diverses setmanes de treballar al voltant de la genètica, estan preparats per entendre què és i què suposa a nivell biològic l’epigenètica.

En tot cas, és evident que la clau aquí està en el professional que ha de tenir la formació, els recursos i l’interès necessaris per atendre de manera individual l’alumnat. I en aquest sentit, crec que hauria de tenir la llibertat, per exemple, d’escollir quins llibres recomanar perquè el currículum no obligués a llegir uns llibres concrets. És sovint tema de conversa el dubtós criteri de les lectures obligatòries del nostre Batxillerat de les diferents llengües, algunes inabordables fins i tot per adults. Suposo que són clàssics intocables. Per què aquí ens enroquem amb la divinitat dels clàssics i al Regne Unit potencien que a les escoles els joves llegeixen les sagues de més venda? Què és el que volem: nanos que descobreixin el plaer de llegir o nanos que descobreixin el plaer de llegir els nostres clàssics? 

No vull acabar aquesta reflexió sobre el «què hauríem d’aprendre» sense apuntar que en el fet de prendre consciència del món on viuen i de com formar-ne part, la filosofia especialment té molt a dir i a ensenyar al nostre alumnat. Especialment en el que es refereix en el plantejament i l’abordatge de moltes de les qüestions que es fan i es faran al llarg de la vida. Tot alumne en l'ensenyament obligatori ha de poder descobrir-la.

No hi ha millor manera d’acabar aquesta primera part de la meva reflexió sobre el què amb unes paraules de Martha Nussbaum que recollia fa uns mesos en un altre article d’aquest blog sobre el futur de l’educació sense les humanitats i les arts. Relacionava aquestes amb «la capacitat de pensar de manera crítica, la capacitat de transcendir les lleialtats locals i acostar-se als problemes mundials com un ciutadà del món; i la capacitat d’imaginar comprensivament la situació de l’altre.» I acaba «Si no insistim en la importància essencial de les humanitats i les arts, aquestes es desplomaran, perquè no generen diners. Només fan quelcom que és molt més valuós que això, fan un món en el que val la pena viure, les persones que són capaces de veure a d’altres éssers humans com persones plenes, amb pensaments i sentiments propis que mereixen respecte i simpatia, i nacions que són capaces de superar la por i la sospita en favor del debat comprensiu i motivat.»

3 comentaris:

Joan Escoda ha dit...

Moltes gràcies per la teva reflexió. Crec que expliques molt bé, detalles i amplies el que ja vas comentar al dia de la Tribuna 32 i que crec que, tots els mestres i profes, vam agrair-te ja que vas baixar a la realitat de les aules el que es va comentar en el debat.

Com que he vist que demanaves i animaves per twitter de continuar el debat que has iniciat, m'he animat a escriure unes ratlles :)

A diferència teva, jo vinc del món de la música i de les humanitats, i m'he permès d'oferir un punt de vista sobre el tema un tant diferent, a voltes confús, a voltes divertit i a voltes provocador. Preneu-vos-el com un divertimento, amb algunes veritats sobre les quals faríem bé tots i totes de reflexionar…i amb d’altres en les que perfectament podeu no estar d’acord.

L’educació és política
Quan diem que Bach, Beethoven i Brahms són els tres grans clàssics de la història de la música, estem dient moltes més coses a banda que són els tres grans clàssics de la història de la música. Segurament també estem parlant de nosaltres: diem que som homes, de mitjana edat, d’origen europeu i de raça blanca. I segurament també estem donant algunes pistes, de la nostra formació i dels nostres valors. Segurament dependrà d’on vivim i on posem la mirada que escolli uns clàssics o uns altres. Compte amb el curriculum ocult perquè diem molt amb el que diem, però també diem amb el que no diem. Per clàssics, colors,...La qüestió és, els clàssics per a què?

Personalment crec que allò que hem d’ensenyar ha d’estar negociat i dialogat amb l’alumne. La meva subjectivitat com a individu s’interpel·la amb la dels meus alumnes. Jo els sedueixo (utilitzant les paraules d’en Mèlich), amb móns que ells no coneixen, però ells també em sedueixen, amb móns que jo no conec. Jo els interpel·lo i els ‘influencio’, i ells també m’interpel·len i m’influencien. Per tant, allò de les prescricpions...potser que ho deixem als metges.
D’altres en diuen la pedagogia de l’escolta, o nova mirada, o metodologies més democràtiques, slow education, tant li fa...

Per tant, crec que el mestre o la mestra ha de ser, necessàriament, un referent intel·lectual a l’aula, i alhora ha de tenir vasts recursos (i evidentment, al XXI, també tecnològics!) per adaptar-se a l’entorn que es troba. No m’acabo de creure el conte de l’alumne que es fa a si mateix i que construeix el coneixement ell sol, des de la pròpia experimentació o per pura òsmosi. El coneixement es transfereix de generació en generació, o si ho preferim, es construeix, es re-construeix i deconstrueix en un espiral obsessiu, per adaptar-se a l’incert. No és casualitat tampoc que aquesta època nostra sigui la que tenim menys en compte els nostres avis.

L’eduació ha de ser alhora transformadora, i parafrasejant de nou a en Mèlich, ha de fomentar el respecte cap al món, cap als altres i cap a un mateix. Cal repensar les relacions de gènere, l’autoritat i visibilitzar les discriminacions invisibles. Cal ensenyar les cartes!
La vida és complexa i demana una mirada atenta del detall, però alhora també demana una mirada global de la complexitat. I en aquest cas, la literatura, la música, la filosofia, les arts i el cos, troben un espai fecund per a la reflexió del qui som i què coi volem.

...continua

Joan Escoda ha dit...

Les arts es consumeixen o produeixen?
Personalment em sembla que l’art ens convida a una mirada desinteressada, ens obra una finestra cap a un món que no és el nostre, però que pot explicar-nos coses del nostre. No m’agrada la idea de consumir art. Es consumeixen madalenes, però l’art és el convit a un diàleg.
I en relació a la producció artística? Hem d’ensenyar als alumnes a produir art? Potser simplement (i que no és poc) hem d’oferir als alumnes altres maneres de mirar, de pensar, ampliant horitzons de possibilitats, recursos, instruments,...Com deia John Cage, era des de l’avorriment que esdevenia creatiu, i no pas des del fet d’haver de buscar una solució. Però per fer això cal també moolta formació.

L’art és potser de les coses més desinteressades que hi ha, i d’aquí la seva força, que combat un món que només busca l’utilitat, el rendiment econòmic i duu inherent la competitivitat (“competències bàsiques”, us sona?) . L’art és l’altra cara de la moneda. Si ens carreguem una, ens carreguem l’altra. Per això és tan necessari i tan indispensable. Ja ho desenvolupà tan brillantment en Nuccio Ordine en el seu opuscle ‘La utilidad de lo inútil’.
Quan volem que l’art deixi de ser la germana pobra es converteix en una altra cosa: en disseny, artesania o merchandising,...però no funciona.

Crec que a la secundària, etapa obligatòria, hauríem d’ensenyar-los més A SER que A FER, a pensar, que a resoldre. I després, ja aprendran a cuinar, a arreglar una rentadora o a fer la renta. Evidentment, per ser i per pensar cal aprendre certes convencions humanes, com ho pot ser l’escriptura i la ciència.

I com a epíleg,...

El cas que expliques del professor que li demanava a un alumne que reproduís una seqüència de moviments digitals amb la flauta de bec per tal d’aprovar l’assignatura m’ha semblat de traca i mocador (i m’ha arribat al cor, perquè entre d’altres coses he estat professor de flauta de bec durant molts anys, i encara l’ensenyo a secundària). Quines raóns porten un professor a actuar així? Si finalment l’alumne aconsegueix tocar la cançó (evidentment molt malament), el professor estarà realment orgullós? Concretament, de què estarà orgullós?!
En primer lloc, crec que aquest professor demostra no tenir cap respecte cap a l’instrument i el tracte que aquest mereix, però sobretot demostra no tenir cap respecte cap a l’alumne, que no li demana un vertader esforç, que li exigeixi activar tot el seu potencial, sinó simplement que reprodueixi mecànicament uns moviments. Però el pitjor de tot, de tot, de tot, és que no mostra tenir cap respecte cap a ell mateix, perquè es fa una trampa al solitari de manual, i l’únic plaer que pot obtenir és el de la venjança cap a l’alumne amb l’intent de mitigar, en part, la seva frustració.

@joanescoda

Joel ha dit...

Joan, molt agraït de les teves aportacions. Destil·len saviesa. No hi ha discrepància real, només aproximacions diferents. M'encanta el que dius... i si fóssim en una taula de debat, només podríem fer que anar endavant i construir. M'apunto algunes coses del que dius perquè no hi havia pensat. Gràcies!

Publica un comentari a l'entrada