Montessori al segle XXI (4 de 12)


Acabo avui de comentar alguns fragments del capítol 1. (Si voleu fer una ullada a d'altres articles de la sèrie Montessori els trobareu aquí).

«Tanmateix és un espectacle ben trist. A l'aula tenim el mestre a dalt de tot, i va vessant els seus coneixements en els caps dels alumnes. Per poder dur a terme la seva tasca, cal la disciplina de la immobilitat, de l'atenció forçada de l'alumnat; i per obligar aquells que estan condemnats a ser els seus escoltadors a tenir aquesta actitud, al mestre li convé de poder manejar a dojo els premis i els càstigs.»

Ho descriu prou bé, oi? Quina imatge tan antiga i tan poc pedagògica! Cal evitar que el mestre esdevingui el centre del que passa a l’aula. Cal evitar les hores que passem vessant coneixements, perquè aquests sovint no arriben a destí. L’alumnat no són ampolles per omplir, sinó focs per encendre. Ens cal fomentar la passió per aprendre, i això només és possible si tenim un paper secundari en el que passa a l’aula i l’alumne es converteix en responsable en primera persona del que viu i treballa. Cal que siguin ells els protagonistes. 
La disciplina de la immobilitat. Quina expressió tan bonica i tan real, i quina pena que sigui tan actual! Però és ben cert que hi ha alumnes que estan a l’aula a disgust perquè han d’estar, i que estan passius i enfadats, esperant tenir l’oportunitat de fer el que ells volen fer. I no és això la disciplina de la immobilitat, que espera per trencar-se quan el professor no hi és? Si això passa és que no ho hem fet bé, perquè les coses no han de passar perquè «l’autoritat» hi és... Allà on hi ha alumnes que només fan que mirar el rellotge amb l’esperança que arribi l’hora, allà on hi ha alumnes que només fan allò que s’espera d’ells sense creure ells mateixos en el que fan i desitjant que desapareguis per fer quelcom diferent, allà hi ha poc creixement humà i hi ha poc aprenentatge real. 
I quants professors coneixeu que aconsegueixen escoltadors a la força a base de fer servir els premis i els càstigs... què real i què trist que sigui quelcom tan viu encara a les aules!

«Una cosa molt semblant al que passa a l'escola és el que succeeix en les grans administracions de l'Estat i en els seus funcionaris. Aquests es passen tot el dia escrivint per cooperar a una tasca grandiosa i llunyana, sense percebre'n els fruits immediats. No s'adonen que l'Estat mou els seus grans mecanismes gràcies al seu treball i que el benestar de tots els ciutadans depèn d'ells. Per als funcionaris, el bé immediat es la promoció, de la mateixa manera que per a l'escolar ho és el fet de passar de classe. Aquesta persona que perd de vista la seva finalitat és com un nen degradat, com un esclau enganyat: la seva dignitat humana es troba reduïda als límits de la dignitat d'una màquina, que necessita l'oli per a poder funcionar, perquè no té en ella mateixa l'impuls de la vida. Les coses més petites, com pot ser el desig de les condecoracions, són l'estímul artificial per a un camí àrid i fosc: igualment nosaltres concedim medalles als escolars. I la por de no ésser promocionat els impedeix de fugir i els lliga al treball monòton i assidu, de la mateixa manera que la por de no passar de classe obliga els nens a estudiar. El reny del superior és semblant al crit del mestre; la correcció de les cartes mal redactades és com el punt dolent que, a l'escola, donem al treball mal fet.»

Quanta realitat! 
El principi del paràgraf, quan parla del valor de les Administracions de l’Estat m’ha recordat la història de les diferents persones que treballen la pedra de la mateixa manera però que ho viuen de manera diferent: mentre una viu amargada picant pedra, l’altra és conscient que amb la pedra que pica s’està construint una catedral i ho viu intensament. Il·lustra el valor de com vivim el que fem.
Quants dels nostres alumnes fan les coses per passar de curs, simplement per aprovar! Aplicable a tantes edats diferents... com la clava, i d’això fa 100 anys! Fer el que toca perquè així s’aprova i es passa de curs és l’estímul artificial per a un camí àrid i fosc, ens diu. No es pot dir més clar. No hi ha aprenentatge si no hi ha emoció i motivació. Així ens trobem molt alumnat que passa pels passadissos de les nostres escoles de manera més aviat gris durant tants anys, que comencen a brillar a la universitat, si és que troben el camí per fer-ho... quina pèrdua de possibilitats!

«Totes les victòries i tot el progrès humà es recolzen sobre la força interior.
Per tant, un jove estudiant podrà arribar a ser un gran doctor, si té vocació per a l'estudi; però si estudia perquè espera una herència, o un matrimoni, o qualsevol profit extern, mai no serà un mestre veritable o un gran doctor, i amb ell, el món no farà ni un sol pas endavant. Si per a fer estudiar un jove fins a doctorar-se calen els premis i els càstigs de l'escola o de la família, és millor que aquest jove no sigui doctor. Cadascú té una tendència especial i una vocació especial amagada, potser modesta, però útil; el premi pot desviar aquesta vocació cap a la vanitat, i així es pertorbaria o s'anul·laria una activitat humana.»

Algú dubta d’aquestes sàvies paraules? Com d’important és la passió en allò que fem! Una raó ho aconsegueix tot; una excusa ho fa perdre tot. Quantes vides i passions s’han perdut per seguir els passos que marcaven uns pares que no volien escoltar... quants cors han viscut amb pena per haver deixat fugir els seus somnis. Ens cal valentia i raons de pes per fer el que fem. I aquestes raons han de venir de dins. Quant mal ha fet la motivació extrínseca! Quan de bé ha fet la motivació intrínseca! 
Ens sobta que algú parli de desviar vocacions cap a la vanitat... però, en realitat, quantes persones es mouen avui pel diner fàcil, pels somnis materials... quantes persones abandonen activitats de valor afegit perquè d’altres són més fàcils i/o més enriquidores econòmicament! Sovint oblidem les raons que han de moure muntanyes i passions, que no són més que l’autorealització personal i el servei als altres. La coherència i la integritat són valors implícits en les paraules de Maria Montessori.

«Amb tot això que anem dient dels premis i dels càstigs no pretenem disminuir-ne el valor pedagògic fonamental, inherent en la mateixa naturalesa humana, sinó únicament combatre l'abús i la perversió que se'n fa, quan es converteixen en un fi, i no en un mitjà. En efecte, segons el bon sentit natural, el premi i el càstig són justament un mitjà per a fer conèixer pràcticament que una obra és bona o dolenta, lloable o blasmable; d'aquesta manera, en un cert sentit, és inseparable de l'obra com l'efecte de la causa, com una conseqüència de la bellesa o de la lletjor de l'acte humà de què es tracta.»

Les seves paraules s’expliquen soles.
Als adults no ens agraden els càstigs. I el millor dels premis és sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i fer feliços als que ens envolten. Si això és així en adults... no seria bonic que això mateix fos l’estratègia en aquells que estan creixent? Que entenguessin que el millor dels premis és fer les coses bé i fer el bé als altres... i limitar els càstigs tan com fos possible... 
L’avaluació s’ha convertit sovint en una acció punitiva, que castiga i no repara, i que sovint està desvinculada del procès d’aprenentatge. Masses hores dedicades a controls que no aporten res i treuen molt. Càstigs. El temps de descans després de dues hores de classe es converteix sovint en quedar-se a l’aula per acabar la feina que no s’ha fet a l’hora de classe, i així l’alumne que necessita moure’s encara és obligat a estar més temps quiet. Càstigs. Un alumne es porta malament amb un altre. Còpia, sanció, bronca... però no conversa, no reparació, no creixement. Càstigs. I podríem seguir. Els càstigs estan per tot arreu, massa. I els premis també hi són i a vegades no haurien. Un alumne estudia de memòria 10 minuts abans del control i ho diu tot seguit amb punts i comes. 10, immerescut. Un alumne copia, subratlla, memoritza i «vomita» el que ha memoritzat. En realitat no ha après res, però les seves notes són bones. Immerescudes. I també podríem seguir. Al final hem aconseguit que els nostres nens treballin per aprovar i no per aprendre, i evidentment molts han oblidat la felicitat implícita en el propi fet d’aprendre.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada