Montessori al segle XXI (3 de 12)

(Si voleu fer una ullada a d'altres articles de la sèrie Montessori els trobareu aquí).

"Suposem un dels nostres botànics o zoòlegs, bregat en la tècnica de l'observació i de l'experimentació, que hagués viatjat per tal d'estudiar sobre el terreny un animal o una planta; que hagués fet les seves observacions al camp, després les ulteriors recerques i experiments al microscopi i al laboratori, etc; que sabés què vol dir estudiar la naturalesa i conegués tots els mitjans d'aconseguir-ho que avui dia ofereix la ciència experimental; suposem que un d'aquests científics, com a premi pels seus estudis, fos destinat a la tasca de realitzar noves investigacions sobre la conducta dels himenòpters; i que un cop arribat al seu lloc de treball, li donessin una caixa de vidre plena de papallones bellíssimes clavades amb una agulla i amb les ales obertes. El jove investigador diria que allò és un joc infantil i no pas un material d'estudi científic; que aquelles preparacions de la caixa són el resultat de la gimnàstica que fan els nois en els jardins públics, quan cacen les papallones amb una xarxa enganxada en un pal. Amb aquell material, l'experimentalista no podria fer res.
Fóra el mateix si poséssim un mestre format científicament segons el nostre concepte en una de les escoles on els nens no poden expressar-se espontàniament segons la seva personalitat, que són com morts i despleguen les ales del saber adquirit d'una manera àrida, sense moure's del seu lloc, en el banc, com si fossin papallones clavades amb una agulla; aquell saber que és simbolitzat per aquelles ales que signifiquen la vanitat."


Es lícit estudiar la primavera a través dels llibres? Es pot aprendre d’art sense agafar un pinzell? Es pot aprendre el valor de la música sense compartir una cançó? Estic segur que tots estaríem d’acord amb les respostes d’aquestes preguntes... doncs, no us sembla que els nostres alumnes sovint a les aules semblen morts com si fossin papallones clavades amb una agulla? Crec que també estarem d’acord en la resposta. Potser són papallones que no tenen ni les ales obertes, el que em sembla encara pitjor... el saber adquirit d’una manera àrida... quin saber, el que s’oblida o el que no saben com aplicar? Els nostres veritables alumnes apareixen quan serren, construeixen, juguen, lluiten, canten, s’emocionen... i quan te’ls trobes a les 19h pel carrer. D’això parlem ara quan parlem de projectes, d’aprendre fent, de transversalitat, fins i tot quan parlem de competències...



"Els pedagogs ignoren el concepte veritable de llibertat. Molt sovint tenen el mateix concepte de llibertat que tenien els pobles que es rebel·laven contra l'esclavitud; o, en un nivell una mica més elevat, pensen en l'alliberament de quelcom de parcial; d'una pàtria, d'una casta, d'una forma de pensament; i això és un concepte de llibertat també restringit perquè significa un graó superat en l'escala.
En canvi, el concepte de llibertat que ha d'inspirar la pedagogia és universal: és l'alliberament de la vida reprimida per nombrosos obstacles que s'oposen al seu creixement harmònic, orgànic i espiritual. I això és una realitat d'una importància extrema que fins al moment present ha passat per alt a un gran nombre d'observadors!"


En moltes situacions i plantejaments tenim el costum i el propòsit de fer les coses pas a pas. Perquè en realitat no hi ha èxit si no hi ha un camí fet, així que pas a pas anem avançant... Ens enganyem? Segurament, no, perquè en realitat sovint el tot no és més que utopia, així que el caminar ens fa fer camí. Però sabem que si poguéssim ho hauríem de tenir tot. Ho voldríem tot. 



Però en el tema de la llibertat de l’infant per a Maria Montessori no hi ha mitges tintes. És entenible en el context del seu plantejament global. Em quedo amb dues coses: (1) el nostre alumnat avui dia gaudeix de menys llibertat de la que hauria de tenir per a optimitzar el seu aprenentatge. Escull poc el que vol aprendre, escull poc com ho vol aprendre, escull poc amb qui i durant quant de temps; i sovint no sap ni per què ni per a què; (2) el plantejament educatiu montessorià és global, integral. S’educa persones, a tots els nivells i en tots els aspectes. Jo crec en aquest plantejament i crec que és possible, en un context educatiu diferent, on tota la comunitat educativa va a una, on l’escola és un nexe d’unió de moltes coses, persones i entitats, on els temps i els espais es confonen.


"El banc és una prova evident dels errors de la primitiva pedagogia científica materialista, la qual es feia la il·lusió de poder reconstruir el petit edifici de l'escola, que fa fallida, amb l'aportació de pedres disperses. Existia el banc irracional on s'apilotaven els escolars: arriba la ciència i fa uns bancs més perfectes. Per fer aquesta tasca té en compte totes les aportacions de l'antropologia: per posar el seient a l'alçada justa, es fixa en l'edat dels nois i en la llargada de les seves cames; per tal que l'esquena del nen no es deformi amb l'escoliosi, calcula matemàticament la distància entre el seient i el pupitre; i finalment (oh profunditat de la intuïció i de l'adaptació!), separa els seients i n'amida l'amplada per tal que el nen, tan bon punt estigui assegut, no es pugui moure cap als costats, i quedi ben separat del veí; i ja tenim el banc construït de tal manera que s'ha obtingut la màxima visibilitat de l'infant en la seva immobilitat; en realitat, tota aquesta separació té la intenció oculta de prevenir els actes de perversió sexual en plena classe, i això fins en les guarderies. Què se'n pot dir d'aquesta prudència en una societat que trobaria escandalós enunciar els principis de moral sexual en l'educació, perquè es contaminaria la innocència? Però la ciència es presta a aquesta hipocresia i fabrica màquines. Més encara; la complaença va més enllà; la ciència perfecciona els pupitres de manera que permet la màxima immobilitat del nen, o si ho preferiu, li estalvia qualsevol moviment. Així, per tal que l'escolar quedi ben encaixat en el seu banc, de manera que el banc mateix l'obligui a tenir la posició correcta des del punt de vista de la salut, tenim el seient, el lloc de posar els peus i el pupitre talment disposats, que el nen no es pot aixecar mai. I per això, quan ho ha de fer, el seient cau, el pupitre s'aixeca, enlloc de posar els peus es tomba i el nen troba l'espai just per estar dret.
D'aquesta manera els bancs es perfeccionaren: tots els afeccionats a aquesta anomenada pedagogia científica n'idearen un model; moltes nacions es vantaren del seu banc nacional. En la lluita per la competència es patentaren i es compraren exclusives.

Sens dubte que aquest banc complia els requisits de moltes ciències: l'antropologia amb les mides del cos i la diagnosi de l'edat; la fisiologia en l'estudi dels moviments musculars; la psicologia, pel que fa a precocitats i perversions d'instints, i sobretot, la higiene per a evitar l'escoliosi adquirida.

Era certament, un banc científic que tenia per norma de construcció l'estudi antropològic del nen.

I és un exemple de les aplicacions literals de la ciència a l'escola.
No passarà molt temps sense que en tots els països on s'ha desvetllat una gran ànsia de protecció del nen, no resulti incomprensible que tants entesos en higiene infantil, antropologia, sociologia no s'hagin adonat de l'error fonamental del banc.
Jo crec que dintre de poc la gent voldrà tocar amb les mans els nostres bancs model i voldrà rellegir amb els propis ulls l'explicació de la seva finalitat en llibres il·lustrats amb textos i figures. I no se'n sabran avenir!
La finalitat del banc era d'impedir l'escoliosi dels escolars.
És a dir: els escolars es trobaven en una situació que, malgrat haver nascut sans i bons, se'ls podia doblegar la columna vertebral i tornar-se geperuts! La columna vertebral, la part biològicament primitiva, fonamental, la més antiga de l'esquelet, i per això mateix, la més fixa- i l'esquelet es la part més dura de l'organisme- la columna vertebral, que pogué resistir sense plegar-se les lluites més àrdues de l'home primitiu i civilitzat, quan combaté contra els lleons del desert, quan subjugà els mamuts, quan excavà la pedra, quan forjà el ferro, quan sotmeté la terra, no resisteix i fa fallida sota el jou de l'escola.
No es comprèn que la ciència hagi perfeccionat un instrument d'esclavitud a l'escola, sense tenir una mínima idea del moviment que es desenvolupava a fora, en l'obra d'alliberament social.
L'orientació és ben coneguda i tothom la repeteix. El treballador mal alimentat no demana vitamines, sinó una millora econòmica que impedeixi la desnutrició; el miner que té una jornada de treball massa llarga, plegat sobre el ventre, i que per això mateix està exposat a hèrnies inguinals, no demana els braguers que aguanten els budells, sinó que demana una disminució d'hores i millors condicions de treball, de manera que pugui continuar vivint sa com tots els altres homes.
I resulta que durant aquesta mateixa època social, quan constatem que a l'escola els nens són treballadors en condicions sanitàries dolentes, contràries al desenvolupament normal de la vida, fins al punt que hi ha el perill de deformació de l'esquelet, responem a aquesta revelació terrible amb un banc ortopèdic. És com si oferíssim el braguer al miner i l'arsènic al desnodrit."


És per a mi el que acabeu de llegir un dels millors fragments del llibre. Exemple perfecte de l’estil de Maria Montessori: clar, crític, intens, amb un punt d’humor... El banc esdevé el símbol de la materialització d’un plantejament erroni. Però quants d’aquests elements podem identificar avui dia en el món educatiu? Quants elements que poden ser mitjans o estratègies esdevenen el centre de tota l’acció... de manera errònia. La tecnologia dóna molt de joc en tot això. Però no només ella. Si m’apureu, fins i tot el currículum pot ser en alguns casos el banc. Per què dedicar hores i hores a completar un currículum quan sabem que fa mesos que l’alumnat ja no ens segueix? Per què fer classes amb un ordinador que es podrien fer idènticament amb una llibreta i un boli? Ens cal molt sovint oblidar el màrqueting molt sucós però poc pedagògic, i aturar l’inèrcia que ens empenyen a fer i desfer... i valorar què volem i com hi podem arribar. Per a Montessori, el banc esdevé un entrebanc (joc de paraules ;→) al que ella vol. Per a nosaltres, potser l’ampli currículum que fomenta la superficialitat, el llibre de text que dogmatitza, l’horari que no té en compte la biologia de les persones, la diversificació en matèries o competències del coneixement, els espais que no ajuden, etc. Jo crec que Maria Montessori avui ens descriuria uns quants bancs ben evidents en el nostre món educatiu. Ens cal valentia per eliminar-los.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada