Montessori al segle XXI (2 de 12)

Començo aquí el meu camí compartit amb vosaltres del llibre "Descoberta d'un infant" de Maria Montessori. Comparteixo avui tres fragments extrets del primer capítol del llibre "I. Consideracions crítiques sobre la ciència aplicada a l'escola" i les meves reflexions al vol a propòsit d'aquests. (Si voleu fer una ullada a d'altres articles de la sèrie Montessori els trobareu aquí).

«Anomenem científic aquella persona que en l'experiment hi ha sentit un mitjà que el porta a investigar les veritats profundes de la vida, a aixecar la cortina dels seus secrets fascinants, i que en aquesta investigació ha sentit com naixia dintre seu un amor tan gran pels misteris de la naturalesa, que arriba a oblidar-se de si mateix. El científic no és el qui fa servir els instruments, sinó el qui coneix la naturalesa. Aquesta persona manifesta la seva passió fins i tot externament, com un monjo: és un científic aquell qui viu en el seu despatx sense sentir res del món exterior, i té una conducta extravagant, com aquell que és descuidat en el vestir, perquè ja no es recorda d'ell mateix; aquell qui es torna cec, de tant mirar el microscopi; aquell qui, en el seu afany de conèixer els canals de transmissió de les malalties, s'inocula la tuberculosi o ingereix els excrements dels afectats pel còlera; aquell qui, tot i saber que un preparat químic pot ésser explosiu, n'intenta la síntesi i acaba essent víctima del seu experiment.

Aquest és l'esperit de l'home de ciència a qui la naturalesa revela els secrets i el corona amb la glòria del descobriment.

Per tant, a més d'un "mecanisme" del científic, hi ha un "esperit" del científic. I es pot dir que el científic ha arribat al cim de la tasca quan l'esperit ha triomfat per damunt del mecanisme; aleshores la ciència no solament tindrà noves revelacions de la naturalesa, sinó que també adquirirà síntesis filosòfiques de pensament.
I jo crec que en el cas dels mestres hem de formar més l'esperit del científic que no pas el mecanisme; és a dir, el nostre objectiu en la formació ha de ser l'esperit i no el mecanisme.»

Hi ha molt més enllà de la formació... hi ha la vivència, la passió. Cada dia, cada hora, quan entro dins l’aula el meu objectiu no és transmetre uns coneixements... sinó una vivència. I per això, sovint els explico vivències personals, sorpreses que m’he endut, sentiments que he tingut quan he llegit o escoltat aquella notícia de ciència... i intento que ells també experimentin tot això... l’estona més important de la meva matèria es dóna al laboratori, al camp, a una web quan flipen amb allò que els he volgut mostrar per anar més enllà... de què serveix conèixer les parts d’una cèl·lula sinó veuen les meravelles i «impossibles» que conté? De què serveix aprendre les lleis de l’herència de Mendel si no al·lucinen amb el ventall de possibilitats que s’obren al trencar-les en la gran quantitat d’excepcions que existeixen? El paràgraf que Maria Montessori escriu amb excessos és una oda a la vocació de mestre. Tantes vegades hem parlat del bé que fan els mestres i professors vocacionals i del mal que fan els mestres i professors vacacionals. Formar part del món educatiu comporta una gran responsabilitat que no es pot obviar. I sense passió pel que fem, sense passió destil·lada per cadascun dels nostres porus fem fallida al transmetre allò que haguem de transmetre al nostre alumnat. 
I en tot això, on queda la formació del professorat que dia a dia treballem amb els nostres alumnes? Què se’ns ensenya i què s’ensenya a les noves generacions: l’esperit o el mecanisme? Molt em temo que hi ha més de mecanisme que d’esperit. Perquè aquells que ens dediquem dia a dia també de vegades naveguem perduts confonent mitjans i objectius, raons i maneres...

«Hem d'aconseguir que interpretin l'esperit de la naturalesa, igual com aquell qui després d'haver après a compondre paraules arriba a llegir el pensament de Shakespeare, o de Goethe, o de Dante, a través dels signes gràfics.
Ja es veu que hi ha una gran diferència i que el camí a fer és llarg.»

L’altre dia parlava amb l’alumnat de 1r de Batxillerat sobre una lectura obligatòria que estaven literalment patint. Ens equivoquem si, a més, d’emmarcar el context històric i ressaltar les estratègies d’escriptura de l’autor i la seva generació no destil·lem també la passió, l’emoció, la lluita i les pors que els autors transpiren en les seves obres. De veritat ens hem de quedar en el continent? De què serveix que un alumne hagi cursat tantes hores i matèries de literatura i de llengües si al final no ha reconegut l’emoció de descobrir mons i emocions a partir de la lectura, o la màgia i el plaer d’escriure un diari, un conte o una lletra d’una cançó. Sí, Maria, hi ha una gran diferència. I sovint ens quedem a mig camí.


«Ara suposem una persona molt místic que observi l'infant en totes les seves manifestacions per tal d'aprendre el camí de la pròpia perfecció amb una barreja de respecte i d'amor, de curiositat sagrada i d'aspiració a les altures supremes del Cel; i posem aquesta persona al bell mig d'una aula plena de nens petits.
Doncs bé, aquesta persona no seria l'educador nou que volem formar.
Però cerquem d'unir en una mateixa persona l'esperit del sacrifici del científic i el d'èxtasi inefable d'un místic així, i tindrem completament preparat l'esperit del "mestre".
Efectivament; aprendrà del nen els mitjans i el camí per a la pròpia educació; és a dir, el nen li ensenyarà de perfeccionar-se com a educador.»

Professorat que observa l’alumne amb una barreja de respecte i d’amor... només aquesta línia ens dóna per un llibre sencer. Us imagineu com es viuria a les nostres aules si realment tots els mestres i professors que estiguessin davant dels alumnes ho fessin amb aquesta actitud? Què bonic seria! 
Transmetre passió, allò que hi ha més enllà del contingut més concret... Som conscients que hi ha un treball a fer, que no serà fàcil, però que no ha de quedar només en la superficialitat. Per saber fer equacions de 2n grau, per exemple, completes i incompletes, positives i negatives, ens cal temps i treball. Continguts, repeticions, errors... molta feina a fer... el professor ha d’acompanyar tot aquest procés, segurament molt més en 2a persona que no pas en 1a, no només transmetent coneixement sinó més aviat provocant situacions que requereixin més coneixement... professors que observen com els nanos s’enfronten i descobreixen el món de les equacions de 2n grau, que endevinen el pas següent que faran però que resten muts, que somriuen i encoratgen, que ajuden i s’impliquen però que no obstrueixen... i que després de tot plegat, l’alumnat no només les domina totes, sinó que ha experimentat en la quotidianitat l’aplicació pràctica d’aquestes. Però no en 4 problemes del llibre sinó en situacions reals, que plantegi el professorat o que generi l’alumnat. Això només és possible si el docent, a més d’un bon coneixedor de les matemàtiques, destil·la passió per aquestes i per l’alumnat. 
Apliquem-ho a tot arreu... 
La darrera frase és un crit d’atenció. Atenció als mestres i professors que fan la classe sense importar-los si a l’aula hi ha 15 o 30 nens, gossos o pilotes, que ells fan la classe com sempre l’han fet. Atenció a l’alumnat que és qui ha de marcar amb la seva retroalimentació si anem bé o no, que ens recorda que el grup no és una suma de 25 alumnes sinó de 25 personalitats diferents amb necessitats diferents. No ens diu que fem miracles; només que estiguem atents a ells. Mai saps com acabarà esdevenint la relació educativa... professor-alumnes, alumnes-professor, alumnes-alumnes, professor-professor. Més aviat sabem com no esdevindrà. Siguem humils.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada