Educar és un art (1 de 16)

Fa un temps vaig escriure una sèrie de 9 articles sobre el llibre "Educar es un riesgo" de Luigi Giussani. T'animo a que en facis una ullada si no ho has fet encara (els trobaràs a l'etiqueta "Educar és créixer"). 
Al llarg d'aquesta setmana publicaré una nova sèrie de 16 articles sobre un altre llibre més modern, que potser personalment em va impactar més i que, en realitat, vaig llegir abans. Es tracta del llibre publicat el 2014 "El arte de educar. De padres a hijos" de Franco Nembrini. És un llibre que bàsicament tracta sobre el llibre anterior, afegint la collita pròpia (reflexions i experiències) de l'autor. Si llegim i reflexionem sense prejudicis, veurem que el que es planteja i es proposa té molt de sentit, i que de ser portat a la pràctica, molt millor ens aniria. Crec que val molt la pena. Valoreu-ho vosaltres mateixos.

Sobre fragments del capítol 1"Hijo de grandes maestros" (1a part)

Da ejemplo con tu vida de lo que significa estar en paz con uno mismo y con el mundo. La educación no tiene nada que ver con una serie de sermones. Es un hombre viviendo. La educación no es nunca un problema de los jóvenes, de los hijos, de los alumnos, de los chicos, de los estudiantes. Es siempre un problema tuyo, del adulto: la educación es la capacidad que tienes o no de dar testimonio. Seas quien seas, estés donde estés, educas testimoniando una certeza y una positividad que tus hijos observan. Con eso basta. 

Sempre he pensat que l’alumne havia d’estar al centre de tot. Que no es tracta d’ensenyar, sinó d’aprendre... i així el centre de l’acció passa del mestre a l’alumne. I, per això, quan en aquest paràgraf es diu que l’educació és un problema de l’adult, les primeres vegades em trontollava. Ara ja no. I és que és compatible que el jove sigui el centre de tot i el professor el problema. Perquè en realitat, no són tan importants els fets com les raons dels fets, no són tan importants els resultats com l’actitud que ens hi porta... és més important la manera de fer el camí que el destí. I per això, crec que la nostra actitud és vital en el dia a dia, en com assumim la nostra tasca, en com ens enfrontem amb el dia a dia, en com donem testimoni, en com som exemple per als altres. No es tracta que expliquem als nanos, als nostres joves el que han de fer: es tracta que ells vegin de primera mà en nosaltres el que han de fer. Per això, quan els claustres estan dividits, quan hi ha mals rotllos, això es nota i llavors no hi ha res a fer. Perquè els alumnes no són babaus. No em diguis què penses; explica’m què fas. 

“Papá. Asegúrame que merece la pena haber venido al mundo. Dime que merecía la pena traerme al mundo. Dime cuál es la esperanza que tienes, por qué te levantas por la mañana y te vas a la cama por la noche. ¿Por qué el esfuerzo de vivir, la muerte, el dolor, la fidelidad, el sacrificio? ”. 

Us heu plantejat alguna vegada què diu el vostre dia a dia, la vostra relació amb els vostres fills, la vostra manera d’enfocar les coses i de parlar del que us preocupa i us meravella, del que és per vosaltres la vida, del valor que té la vida per a vosaltres? Jo no havia fet abans de llegir aquest paràgraf. Per a mi la vida té un sentit (que no necessàriament compartim tots) i no tinc clar que quan arribi a casa i els meus fills senten com parlo amb la meva parella dels nostres problemes, ells mantinguin el convenciment que jo crec molt en la vida, en la seva màgia, en la felicitat en els petits detalls, en tantes coses... Per això, fragments com aquest m’al·lucinen perquè et fan trontollar. Què m’agradaria transmetre als meus fills, als meus alumnes? Coneixements? No, si us plau. Sobretot, actituds. Actituds davant la vida, davant els problemes, davant les seves disjuntives... actituds envers la quotidianitat, envers la màgia, envers la recerca de la felicitat... I ens oblidem que som EXEMPLE amb majúscules de tots ells... i que el que fem diu molt de les nostres esperances, del sentit de la nostra vida, de la importància del sacrifici, i del compromís amb la vida i amb la felicitat nostra i, sobretot, dels altres. 

Debatimos sobre muchas cosas y después de media hora de discusión llegamos a la cuestión fundamental, de una forma muy natural, de tal manera que –en una clase que apenas conocía, no eran mis alumnos- le dije a uno: “Pero, ¿tú que puedes decirme de ti mismo?”. ¿Sabéis lo que me respondió este chico de quince años? Dijo: “Poco tengo que contar, profesor”. Y perdonad por la palabra, pero así me lo dijo, “Sólo soy el resultado de un polvo”. ¿Entendéis qué significa que un chico, con quince años, sólo sepa decirme eso de sí mismo, es decir, que se siente simple y radicalmente el fruto biológico de un acto sexual? Ni siquiera de un acto de amor, sino de un acto sexual. ¿Comprendéis la violencia que alberga este chico en su corazón? Se puede llegar a asesinar a medio mundo, porque no hay ninguna razón para no hacerlo. O los chicos son el resultado de un polvo -pero entonces tienes que decírselo a tus hijos mirándoles a los ojos, tienes que tener la valentía de hacerlo-, o les dices a tus hijos que son un regalo del cielo. 

Hi ha joves que viuen convençuts que no són estimats. I en molts casos és així. L’avorriment fruit de la quotidianitat ens porta sovint a oblidar el sentit de les coses més senzilles. Si un posa la taula, l’altre acaba de cuinar, el tercer renta els plats i el quart treu les escombraries, en realitat el que fem és compartir les tasques que sorgeixen del nostre projecte familiar, perquè creiem en la màgia que es genera en un entorn on els lligams entre els membres és tan profunda que és de sang... el que vull dir és que és molt més que una putada fer una feina quan estem descansant o fent quelcom que ens entreté. Les coses tenen un sentit, mooolt profund quasi sempre, que ens permet casi com deia crec Joan Pau II convertir en extraordinàries les coses més ordinàries. Oblidem això sovint. Per això aquest paràgraf m’entristeix no pel que diu sinó perquè em porta a mil situacions viscudes a tutoria. Què passaria si preguntem als nostres alumnes què ens poden dir de si mateixos. Molts acabarien aviat, molts creurien que les seves vides no són importants, molts es centrarien en el seu currículum acadèmic... això és el que m’entristeix. No ho fem bé. Els meus fills no creuen que les seves vides són importants. No senten que han estat un regal del cel. No viuen amb l’emoció de la increïble vida que els espera. Ans el contrari. La meva filla adolescent ja està contaminada per tots els adults que l’envolten i pateix per tantes coses... es mira la vida amb responsabilitat i exigència... i són importants aquestes actituds però també d’altres com la sensibilitat per a la màgia de la vida o la capacitat de sorpresa pels petits detalls... 
«Soy el resultado de un polvo» és una anècdota... «Poco tengo que contar, profesor» dita amb la resignació d’un adult per un jove als inicis de la seva vida extraordinària és el que més em conmou. 

Si tienes el problema de convencer a tus hijos de algo y de hacer que sean de una cierta manera, se sublevan, reaccionan, sienten que se les quiere encasquetar algo y no lo aceptan porque creen que les quita libertad. Y tienen razón.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada