Educar és un risc (8 de 9)

Seguint la sèrie d’articles sobre el llibre “Educar es un riesgo” avui la vuitena entrega.

Aquel que mira en un libro los caracteres, pero no sabe lo que estos caracteres quieren decir, aquello a lo que se refieren, alaba con los ojos pero no comprende con el espíritu. Por el contrario, hay quien alaba la obra de arte y comprende su sentido, es decir, que no solamente está en condiciones de ver, como cualquiera puede hacerlo, sino que sabe además leer.

Anar més enllà del que està davant. Donar sentit a allò que fem, a allò que aprenem. Moltes vegades en els claustres dediquem hores a fer coses que per a nosaltres són importants, però que els altres no entenen per què les fem. I això passa per què no donem un sentit més ampli a allò que fem. Els nostres alumnes també tenen problemes sovint a entendre per què fan el que fan, per què han d’aprendre allò i no l’altre. Ajudem-los a donar sentit al que fan. Més enllà de les 4 parets de l’aula, més enllà de les parets d’una matèria, més enllà... 

Es extraño que se presente como colegio ideal aquel en el que la función de enseñar sería casi practicable mediante un magnetofón, pues con ello se le quita a la relación profesor-alumno lo más característicamente humano que hay en ella: la aportación propiamente humana, la genialidad del maestro.

A aquells mestres i professors que afirmen que ells només tenen l’obligació de donar classe (i que, curiosament, són majoritàriament de classes magistrals)... m’agradaria que un dia, enlloc de mirar els seus apunts o llegint per torns el llibre de text, aturin la sessió, mirin als ulls a cadascun dels seus alumnes, fins que escoltin el que els seus cors criden... no hi ha refugi per les males pràctiques en aquells que escolten els cors dels seus alumnes.

Si el maestro recuerda el principio teórico pero prescinde de usarlo como parámetro para los juicios particulares que la vida exige, tampoco su eventual coherencia moral será percibida por los jóvenes como documentación de que es posible aplicar el principio y, por tanto, como prueba de su validez real. 

Aquests dies he participat en un intercanvi de piulades a Twitter justament sobre la importància de cada acció que fem al llarg de tota la jornada laboral. Si el professor fa una sessió de tutoria on diu blanc i després en una situació quotidiana de l’aula o a l’hora del pati els alumnes comproven que fa negre… quin és el missatge que ha enviat el professor als seus alumnes? De la mateixa manera que els pares eduquem als nostres fills a través de l’exemple, així igual és entre professors i alumnes. Siguem coherents, que no sempre és fàcil.

Dice Romano Guardini que “En la experiencia de un gran amor todo se vuelve un acontecimiento dentro de su ámbito”. Todo: tanto si llueve como si hace un buen día; vaya bien o vaya mal; el trabajo, la paz, la música, la respiración, la enfermedad… Todo se vuelve un acontecimiento en su ámbito.

La màgia de la vida existeix. Aquells que volen creure en ella la perceben. D’ella en parlen, i molt, a la Bíblia, però també escriptors com Paulo Coelho o Albert Espinosa. L’has sentit? La vida és màgica si estàs enamorat per primera vegada, però també si estimes la vida. L’atenció als detalls et fa valorar el que vius d’una altra manera, et fa estimar la vida. A través de Déu, de la Natura, o del que vulguis, la vida pot ser immensament màgica i, llavors, tot allò que vius té un sentit més intens, més ple. El dia a dia amb els alumnes ho pot ser, el seu procés de creixement i aprenentatge també... visquem la màgia de la vida i ensenyem-los a sentir-la, a gaudir-la...

Sin uno solo de estos factores, tradición, vivencia presente (que propone y ofrece sus razones) y crítica (¡pregúntate por qué!), el joven es como una hoja seca que se lleva el viento, una víctima del ambiente dominante, de sus cambios constantes, de la opinión pública general que crea el poder existente.

Fulles seques que ballen segons el vent que bufa, sigui quin sigui... quina imatge més trista! En realitat, jo com adult ja trobo que sovint costa anar a contracorrent en temes de conversa, en interessos, en titulars del dia, en modes, en sentiments col·lectius... com no ho ha de ser per un jove! Per això, aquest fragment m’ha fet pensar molt. Com la personalitat dels nostres joves, fills i alumnes, és bombardejada contínuament, positiva i negativament, i tot i així pot mantenir-se fidel als seus principis? L’autor parla de la tradició (la cultura, la història familiar, el pes de la comunitat), la vivència intensa en primera persona i l’actitud d’interrogar-se contínuament pel valor i les raons del que es viu com a eixos d’aquesta flexibilitat però integritat personal. Crec que la clau de tot plegat és que els joves si estan sols tenen més risc de perdre’s. Allà on la família no arriba, pot arribar l’escola... Quina importància cabdal té, doncs, l’acompanyament!

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada