Educar és un risc (6 de 9)

Seguint la sèrie d’articles sobre el llibre “Educar es un riesgo” avui la sisena entrega.

“El peligro más grave de nuestra sociedad, desde el punto de vista de la formación del hombre, es el predominio de la ideología sobre la observación”, dice Alexis Carrel. En lugar de estar habituados a desarrollar la atención y la sensibilidad hacia la forma concreta que tienen nuestras exigencias humanas y, por tanto, a su verdad existencial, estamos habituados a dejar de lado el clamor que contienen esas exigencias repitiendo definiciones o discursos hechos de antemano.

Fins a quin punt en la nostra existència tenen més valor les paraules que els fets? Els nostres fets expliquen la mateixa història de nosaltres que les nostres paraules? No hauria de ser així. De la mateixa manera, el que transmetem als nostres alumnes no hauria de quedar en les paraules. Són els nostres alumnes aquells que sempre responen a les nostres preguntes allò que esperem, però que el seu fer quotidià no s’ajusta al seu discurs? Per què la teoria se’ns dóna molt bé però la pràctica no tant? El que transmetem als centres ha d’anar molt més lluny que les paraules. Però per això cal que no parlem de centres, sinó de comunitats educatives de veritat, i fugir de tot allò que tanca l’escola entre 4 parets de maons i 4 d’horàries. Quan les persones que formen part de la comunitat són persones íntegres, i no importa quin paper tenen al centre perquè quan parlen amb les seves accions parlen del mateix que les altres, llavors la vivència personal d’aquells que creixen (tots, de fet, siguin grans o petits) pot ser màxima.

Si el criterio que tú me propones es verdadero, ¿en qué y por qué otras ideologías no coinciden con él? Si la postura que tú me sugieres es justa, ¿en qué y por qué otros se comportan de modo diferente? Son algunas de las preguntas que se perderían en la conciencia del escéptico o quedarían truncadas en la conciencia del fanático, pero que provocan una apertura apasionada y atenta de búsqueda en el que está educado en saber que existe su solución.

No es tracta d’inculcar, imposar o donar lliçons. Es tracta d’exposar, de mostrar, de proposar -des del nostre propi exemple si cal- i que els joves comparin, experimentin en primera persona i incorporin allò que els dóna les respostes que necessiten. Proposem des dels centres? No gaire. Inculquem? Molt més del que hauríem. 

Para responder de modo adecuado a las exigencias educativas de la adolescencia no basta proponer con claridad un significado de las cosas, ni basta que tenga una real autoridad quien lo propone. Es necesario suscitar en el adolescente un compromiso personal con su propio origen; es necesario que ponga a prueba y verifique la oferta recibida por tradición. Y esto sólo puede hacerse por iniciativa del muchacho y nada más que por él.

Els nostres joves han d’experimentar, de vivenciar en primera persona tot allò que proposem per tal que ho acabin o no incorporant a la seva pròpia motxilla. Hem de ser capaços de donar les eines als nostres fills i alumnes per tal que visquin en primera persona tot allò que per a nosaltres és important, allò que volem transmetre. I no es tracta només d’inventar simulacions o role playing. No. Es tracta de viure, en horari escolar i fora d’ell tot plegat. Tan de bo l’horari escolar es difuminés i tot el temps de les persones parlés del mateix: cada segon importa.

Introducción a la realidad: en eso consiste la educación. La palabra “realidad” es para la palabra “educación” como la meta para el camino. La meta entraña todo el significado del caminar humano: no está sólo en el momento en que la empresa se completa y termina, sino también en cada paso del camino. Asimismo la realidad determina integralmente el movimiento educativo, paso a paso, y es su objetivo final.


Realitat? La realitat és subjectiva, no hi ha dubte. Tot i així, encara que discrepem de la realitat que vivim i percebem, estarem d’acord en la importància de tot el camí, de cada passa al llarg del recorregut. No teniu la sensació que sovint a les escoles el que fem és posar pedaços? Que el que fem és només donar petits inputs com si fos un codi morse en la vida dels nostres alumnes? Si ha de ser així, que cada moviment que fem sigui amb sentit, i si hem de fer això i no ens hem de tornar bojos en l’intent, la única opció és la coherència personal mantenint l’alumne en el centre de la nostra acció. 
Introduir l’alumnat en la realitat és també donar a tot allò que fem un sentit. Donem-li! Aquells que siguin religiosos li donaran un sentit religiós; aquells que no podran donar-ne un sentit més espiritual... o potser simplement un sentit de coherència moral i de servei als altres. Quan més ampli sigui el sentit que donem a tot el que fem, més sentit tindrà pels nostres joves.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada