Educar és un risc (5 de 9)

Seguint la sèrie d’articles sobre el llibre “Educar es un riesgo” avui la cinquena entrega.

La novedad viene siempre del encuentro con otros.
¿Qué aporta el otro? Ciertamente aporta siempre el acento de un interés que como tal es parcial pero que, en un conjunto de relaciones ordenadas, ayuda a crear conmigo y con los demás una madurez unitaria, más completa. Cada uno de nosotros, precisamente por ser un tipo con un determinado temperamento, tiene inclinación a subrayar ciertas cosas; el contacto con los demás le lleva a considerar otras cosas o a apreciar otros aspectos de la misma cosa. Así el diálogo está en función de esos horizontes de universalidad y de totalidad a los que el hombre está destinado.

El valor de la socialització, el valor de les relacions humanes, el valor de la comunitat… el valor del treball en grup i/o en equip… cal créixer des de dins cap enfora...

La ceguera de nuestro tiempo hace que a la escuela se la llame rara vez al banquillo de los acusados cuando en verdad es rea. Se la llama cuando se la encuentra incapaz de formar buenos técnicos y provectos especialistas; se la llama por la cuestión del latín o por los programas de los exámenes de selectividad; pero no se la llama porque no haya conseguido formar hombres verdaderos, a menos que suceda que estos “no hombres” cometan alguna clamorosa y gruesa “tontería” como, por ejemplo, un episodio de intolerancia racial.

Aquest és un dels paràgrafs que més em va impactar quan vaig llegir el llibre… i quanta raó em sembla que té! Fins a on l’escola té responsabilitat? O millor, fins a on ens sentim responsables? Crec que molt sovint es poden fer les coses a mitges sense gaire sentiment de culpa perquè posem l’accent en la qüestió acadèmica: l’alumne ha anat superant amb notes acceptables i ha crescut, madurat… senyal que hem fet la feina… segur? 
Un altre exemple de dubte: quin és el criteri que venen els centres escolars per defensar la seva bona tasca educativa al batxillerat? El percentatge de superats a les proves de selectivitat. De veritat, aquest ha de ser el criteri, si el 97% de l’alumnat supera? On queda el percentatge d’alumnat que aconsegueix fer la seva primera opció universitària (que d’altra banda, ronda el 60%)? On queda la maduració integral, la selecció d’allò que en veritat els omple, el valor afegit dels projectes de futur d’aquests joves? 
La tasca de les escoles, la tasca de les comunitats educatives siguin quines siguin han d’anar molt més enllà d’unes notes... i, si en realitat fos així, la vivència als centres seria més oberta, més àmplia en horaris i propostes, menys acadèmica i més humana-social, més vivencial...

No puede existir cuidado del hijo y preocupación por su formación más que dentro de una visión, aunque sea vaga y confusa -casi instintiva- del sentido del mundo. La educación consiste en introducir al muchacho en el conocimiento de lo real, precisando y desarrollando esa visión original. Tiene así el inestimable mérito de conducir al adolescente a la certeza de que existe un significado de las cosas. La realidad, repitámoslo, no se afirma nunca verdaderamente si no se afirma que existe su significado.

El valor de rerefons del que fem dia a dia. No som nosaltres adults i cerquem el significat últim d’allò que fem? Per què som mestres o professors? Per què els nostres valors són els que són? Cap a on anem? Quin sentit té la nostra vida? On queda el transcendent en tot plegat? Totes les grans preguntes, totes les grans respostes, que per a un adult donen sentit a tot un projecte de vida... també ho són, a un altre nivell, en els nostres joves. Quantes vegades hem parlat amb els nostres joves d’això? És veritat que la seva visió del món encara no és adulta i potser encara és més valuosa. Però sense saber, copsar, valorar el que ens guia a nosaltres... com podran ells experimentar en si mateixos i podran construir el seu futur. Hi ha moltes qüestions que en els centres educatius passen de puntetes... i potser no haurien de passar.

Se podría comparar al estudiante con un niño inteligente que, al entrar en una habitación, encuentra sobre la mesa un gran reloj despertador. Es inteligente y curioso, y por eso, cogiendo el despertador, lo desmonta poco a poco. Finalmente tiene ante sí 50 o 100 piezas. Ciertamente es un chico inteligente, pero una vez que ha desmontado el reloj se turba y comienza a llorar: allí tiene todo el despertador, pero el despertador ya no existe; le falta la idea sintética para reconstruirlo.

L’escola ha de poder ser un espai on poder trobar models de vida, on poder viure’ls, comparar-los i començar a experimentar-los. Ha de ser un veritable centre d’aprenentatge... aprenentatge integral, i no de conceptes. Els nous corrents educatius parlen molt d’aprendre fent, que ja és molt més que només aprendre... però encara hem d’anar més enllà... en realitat, què bonic seria que una escola aglutinés una gran comunitat de persones que treballen colze a colze per un món millor amb una visió de la societat semblant i que aportessin espais de convivència a totes hores per anar creixent, madurant, enfortint els seus vincles, enriquint les seves vides amb un sentit ple de màgia, de valor afegit, d’emoció per la vida i per a la vida.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada