Educar és un risc (4 de 9)

Seguint la sèrie d’articles sobre el llibre “Educar es un riesgo” avui la quarta entrega. Nous fragments per reflexionar.

Una educación “borracha de autonomía” deja al joven prisionero de sus gustos, de su instintividad, carente de criterio evolutivo; pero una educación dominada por el miedo a la confrontación del adolescente con el mundo, y dirigida sólo a preservarle del choque, hace de él un ser cada vez más incapaz de tener personalidad en sus relaciones con la realidad, o un rebelde y un desequilibrado en potencia. Aquí, tristemente, se manifiesta con claridad el caso de muchos educadores (familias y colegios) cuyo supremo ideal parece ser el no arriesgar absolutamente nada. Por el contrario, el método educativo más capaz de hacer bien no es el que huye de la realidad para afirmar separadamente el bien, sino el que se basa en la promoción de la victoria del bien en el mundo. “En el mundo” significa en confrontación “arriesgada”, si se la quiere llamar así, pero mejor sería decir “comprometida”. 

Una confrontació compromesa. De nou, preciós. No es tracta de deixar els joves lliures al món i que tastin tot allò que es posa al davant sense cap acompanyament. Ho entenc més com un joc d’ordinador on hem de col·locar el nostre protagonista enmig d’una nova aventura i nosaltres li proposem les armes i capacitats a tenir i perseguir, les estratègies i coses a tenir en compte, i deixem que jugui a la seva manera. Ha de poder valorar si el que li hem proposat ha estat útil, i si vol provar coses diferents i tenir estratègies diferents ha de sentir-se lliure per fer-ho. La diferència cabdal és que no és un joc, sinó la vida. Estem disposats a que el nostre jove o el nostre fill perdi la partida? Ho hem d’estar. Tot i que amb el convenciment que, si hem fet tot el que havíem de fer abans de començar la partida, aquesta acabarà bé. El repte és que acceptem el risc. El seu repte és viure per a mirar dins de la motxilla que hem preparat egoistament i experimentar en primera persona amb tot el que hi hagi. Perquè només així la motxilla que tenia un valor per a nosaltres passarà a tenir un valor real per a ells.

El escepticismo, más o menos larvado o explícito, llega a definir la atmósfera del alma del estudiante, se convierte en una brisa sutil y estremecedora o, en los más sensibles, en una ventisca que dispersa o una tempestad que destroza, pero que siempre vacía de toda capacidad de empuje; y el estudiante se vuelve semejante a un hombre que camina sobre la arena: buena parte del esfuerzo que realiza es absorbido por la inestabilidad del terreno. Con frecuencia la gente se lamenta de que los jóvenes no sean constructivos: pero ¿qué construir y sobre qué base? Un estudiante de instituto decía a sus compañeros: “Nos hacen estudiar una infinidad de cosas, pero jamás nos ayudan a comprender el sentido de esas cosas; y así nos parece que falta el porqué nos hacen estudiar”.

Desconfia del jove que no posa en dubte el que dius o fas. Més encara, potencia que els joves o fills que tens al teu càrrec ho posin en dubte. Està en la seva naturalesa i està bé. Però per a què aquest caminar damunt la sorra sigui el més eficient possible no han de sentir-se sols. La motxilla ha d’estar preparada i ells també. El viatge de convertir les coses en «problemes» per mirar endins i créixer com a persones ha de començar. I l’han de fer sols, amb totes les referències possibles en l’horitzó. Es tracta de viure una gran aventura però sense perdre la brúixola. En tot cas, una persona es pot orientar sense brúixola, si té clars quins altres elements fer servir.
Quin sentit té tot allò que ensenyem? Ho hem de transmetre. Tot ha de tenir un continent i aquest ser transparent, perquè el contingut sigui evident. Ensenyem el que ensenyem ho fem per ajudar a créixer persones, en uns valors essencials, en un context més o menys transcendent però no buit de sentit. Els joves han de sentir que el que estan fent a l’escola té un valor, un pes, i que l’escola no és només un inpass a les seves vides.

Cuanto más vive uno, cuanto más agudo y vivo es, cuanta más inteligencia y sensibilidad tiene, más tejida está su vida de encuentros y relaciones; y cada encuentro es la propuesta de una afirmación, de una cosa, una persona, un acontecimiento. En este inmenso coro de propuestas que constituye la trama de nuestra existencia, el hombre se siente impulsado, por su propia naturaleza, a comparar cada una de esa propuestas con el conjunto de evidencias, exigencias y estructuras originales que constituyen su ser. Al hacer esta comparación, la propuesta que he recibido aparece como algo que despierta mis exigencias auténticas, que valora mis posibilidades; y es entonces cuando yo siento inmediatamente una simpatía hacia ella y la apruebo.

Som éssers sociables. Hem de potenciar l’establiment de relacions dels nostres joves i fills amb altres persones, de la seva edat i d’altres. Cal engrandir el nostre/el seu món per a enriquir-lo. Perquè comparar-nos ens permet reafirmar-nos i créixer alhora. I si el món que engrandim cada dia més, manté la coherència amb tota la resta de la nostra/seva vida millor.
  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada