Educar és un risc (1 de 9)

Durant el final de la primavera i l’estiu (2016) han arribat a mi d’una manera força extraordinària dos llibres que parlen d’educació d’una manera diferent als que havia llegit fins ara. I em feien falta.
Són llibres que parlen del rerefons de l’educació, de per què ens dediquem al que ens dediquem, d’alguns valors humans implícits en el fet educatiu i d’una sèrie de coses de les quals habitualment no es parla perquè les urgències ens fan oblidar les prioritats.
Són llibres que neixen en un entorn religiós cristià i això els converteix, curiosament, en minoritaris en l’entorn educatiu. Però que, una vegada deixes de banda els possibles prejudicis (jo mateix vaig ser alumne sis anys d’una d’escola dura catòlica que sabia molt de transmetre coneixements però poc d’educar) i et centres en el missatge que transmeten, no deixen marge ni tan sols a la discrepància. Són llibres valents que, des del meu punt de vista, encerten de ple en moltes de les idees i propostes.
Són llibres que reforcen el valor vocacional de la nostra tasca i que recolzen algunes idees que fa anys que comparteixo i amb les quals no trobaria quòrum en moltes escoles, com transformar el centre educatiu d’horari escolar en un cosa molt més àmplia i oberta en espai, relacions i horaris, donar un valor real al temps no lectiu a l’escola, transformar els horaris del professorat, aprofundir en les tasques d’acompanyament i tutorials del professorat, etc. Moltes de les possibles propostes requereixen més i diferent implicació de tots en el fet educatiu i això ens allunya d’un model de negoci/interès educatiu amb horari laboral estricte... propostes que habitualment no són ben rebudes en els centres. Per això, llegir aquests llibres i descobrir entre les seves línies un missatge d’estima incondicional a l’alumnat m’ha reconfortat en certs moments i m’ha carregat les piles pel que hagi de venir. Us animo a llegir la propera col·lecció de diversos articles que pretén subratllar les idees per al meu gust més colpidores dels dos llibres.

El primer dels dos llibres que comentaré una mica és el de «Educar es un riesgo», de Luigi Giussani. Tot i que fou publicat el 2006, és un llibre escrit fa diverses dècades. No importa. Fa unes setmanes a propòsit de la proposta educativa d’Escola Nova 21 llegia unes reflexions publicades fa diverses dècades d’una de les primeres educadores del moviment d’Escola Nova a Catalunya i eren plenament vigents. El tema educatiu és molt actual, sens dubte. El llibre és dens i no signaria tot el que en ell es diu. Però el que he agafat prestat és molt i ple de significat. És imprescindible i és emocionant. Per això ho comparteixo.
Avui, per no allargar-me gaire, només em centraré en un únic fragment. A aquest en seguiran 8 articles més per parlar-ne. M’acompanyes?

“Hoy la educación es deficiente a causa de una orientación racionalista que olvida la importancia del compromiso existencial como condición para obtener una genuina experiencia de lo verdadero y, por lo tanto, para alcanzar la convicción. No se puede entender la realidad si no se “está en ella”. Se entiende que somos porque actuamos. Cuanto más se compromete uno con sus propias energías vitales, mejor se da cuenta de lo que es.
En esto se ve cómo pecan los educadores actuales de superficialidad y abstracción; con demasiada frecuencia educar significa sólo clarificar ideas. Pero, una vez que las razones están delante de la vista, queda aún mucho por hacer, porque tales razones son abstractas, extrañas; son todavía sonidos y palabras. Es necesario que intervenga entonces la energía, la libertad. Con esta energía puedo hacer que todo mi ser adhiera a la idea y al programa de la inteligencia. En un primer momento parecerá que esta energía une las dos partes desde el exterior, pero, si sabe continuar adelante, lentamente la idea propuesta llegará a convertirse en “carne y sangre” propias.
Incluso la evidencia más genial deja de traducirse en convicción si el “yo” no se familiariza con el objeto, si no se abre con atención y con paciencia al objeto, si no se le da tiempo y no convive con él: es decir, si no lo ama. El racionalismo moderno olvida y rechaza la dependencia fundamental del yo; olvida y niega la sorpresa grande y original que significa lo evidente. Un muchacho de primero de bachillerato, después de una discusión, definió la evidencia así: darse cuenta de una presencia inexorable. El racionalismo de hoy rechaza u olvida que vivir es compartir esta presencia y que, por tanto, hay que aceptar leal e intensamente su compañía si se quiere vivir con inteligencia.
Desgraciadamente, la mentalidad moderna enseña a los jóvenes a seguir las cosas hasta una medida que les resulte agradable y después… ¡basta! Por eso la “presencia” de las cosas se toma como ocasión para afirmar sus propias preocupaciones y sus propios esquemas; no para seguirla fielmente hasta el fondo. Así, cuando esa presencia no corresponde a sus preocupaciones previas, la retahíla de los “pero” y de los “si” encubre con frecuencia una falta de disponibilidad y de amor genuino a la verdad y al bien. Y entonces aparece ese miedo tan extendido, esa extraña incapacidad que hay en los jóvenes para afirmar el ser. Este miedo de afirmar el ser surge precisamente de la falta de compromiso con él.”


Quina proposta més valenta i més profunda, oi? Què significa educar? Es tracta només d’establir relacions basades en el món de les idees teòriques i/o pràctiques, dels coneixements i de competències?
En realitat, no és només això. Es tracta de transformar l’escola i el que aprenen en una experiència de vida, tan intensa i vivencial que requereixi un compromís existencial per a tots i que es converteixi en un pilar per al futur de tots els nois i noies que hi creixen. Es tracta de transformar les relacions que s’estableixen per crear una xarxa que en transformi a tots. Què bonic seria! I què lluny de «l’escola de 9 a 17 i quines ganes tinc que arribin les vacances».

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada