Ni carn ni de psiquiatre



Buff! Acabo de llegir un article de Joaquim Torrent, publicat el 24 d'abril del 2015, amb el títol de Carn de Psiquiatre. Me'l llegeixo perquè me l'ha passat una companya del claustre amb l'etiqueta d'interessant.

Interessant, sí, perquè no participo gens ni mica en el que transmet aquest article... ni visc això ni comparteixo aquesta visió del dia a dia... que sí, que treballo a una concertada del centre de Terrassa i aquí vivim en una bombolla... serà que sí, que estem de sort, però alguns dels meus companys de dins d'aquesta bombolla signarien aquest article compartint el sentiment que se'n desprèn... i és això el que em sembla més interessant...

Carn de psiquiatre, diu l'autor. Quin títol més poc amable. Carn, no persones, carn... de psiquiatre, el pitjor que et pot passar. Ni carn de porc, ni de persona, ni de psicòleg... de psiquiatre. Carn xunga, doncs!
Quan llegeixo aquest tipus d'article desprès de llegir els altres que desprestigien a mestres que transmeten vocació pels quatre costats penso en sensacions, en emocions, en l'esperit més profund i més explícit... el més lluny de la carn possible... i intento recordar l'emoció que desprenia el meu somriure quan llegia les aventures del César Bona o del Ramon Barlam i com em recordaven aquelles grans sensacions humanes que acompanyen els petits èxits quotidians dins de l'aula. I ara giro els ulls a l'article que acabo de llegir i em pregunto: on són aquelles grans sensacions? Joaquim, on són els miracles quotidians?

El paisatge que descriu el Joaquim no em quadra amb el que dibuixen els professors que viuen grans aventures dins l'aula dia rere dia, amb projectes arriscats, valents, pedagògics i humans... no em quadren amb les grans apostes pedagògiques i/o comercials dels jesuïtes o dels escolapis, o de les escoles que valentes s'avancen una mica més que les altres com el QuatreCantons, Les Vinyes, Jacint Verdaguer, Montserrat i tantes altres...  no em quadra amb tantes coses... i sí em quadra amb un altre perfil de company que dia rere dia em recorda lo malament que estem ara i com cada vegada anem a pitjor...

Tot i això, estic d'acord en moltes coses de l'article, moltes. Calen molts canvis en tots els estaments implicats en el món de l'educació per aconseguir una millora real del sistema educatiu. Crec que les escoles són com petits ecosistemes socials que es mouen sovint desgraciadament amb els mateixos valors i regles que la societat real, així que sí, ens calen canviar moltes coses.
i també crec que no tothom val per ser mestre o professor (tot i que hagi decidit ser-ho), que els únics professors que haurien d'existir haurien de ser els vocacionals (i no haurien d'existir els vacacionals)... i, sí, ser professor té un desgast psicològic important, però no per a tots ni en el mateix grau. Ser professor també pot carregar molt les piles: depèn de tantes coses...

Les declaracions d'ensenyants seleccionades pel Josep són pròpies de programes de sobretaula amics del color rosa... voler representar un col·lectiu amb aquests testimonis és esbiaxar molt la realitat. També n'hi ha de testimonis vius, alegres i esperançats de l'educació del dia a dia!
Fem un debat públic? Fem-ho! Però fem-ho des de l'optimisme, l'apreciació, la resiliència i la convivència... no des de la cara més fosca del nostre món, que també existeix. 
Diu en Joaquim que ha de ser un debat que hauria d'anar a les arrels del problema... segur? Les arrels estan en la pròpia naturalesa humana, on en un mateix centre escolar es barregen els qui s'alegren perquè arriba dilluns i els toca anar a treballar amb els que se n'adonen que ja és dilluns i valoren la seva mala sort.

2 comentaris:

Ricard Masferrer ha dit...

Totalment d'acord. Fa dies que vaig llegir aquest article i no em va agradar gens. No m'agrada gens quan es parla del malament que estem els mestres a les escoles. He treballat en diferents tipologies de centres i mai m'he sentit així. De ben segur que l'Administració pot fer i ha de fer canvis per millorar el sistema, però els mestres també podem i hem de fer canvis en el nostre treball diari. Com deia el Capità Ensiam: "Els petits canvis són poderosos" i no podem esperar asseguts que ens els faci l'Administració.

Joel ha dit...

Estem d'acord, Ricard.

Publica un comentari a l'entrada