Ajudar o no ajudar en els deures

M'ha agradat molt l'article "Han d'ajudar els pares en els deures escolars?" publicat el 21 de gener de 2013 al portal FAROS de l'Hospital de Sant Joan de Déu. No només soc professor de Secundària sinó també pare de 3 criatures, i les reflexions que inclou m'han fet pensar... Us divideixo l'article en diferents punts en cursiva i sota cadascun us apunto les meves reflexions personals.

Imatge de necesitodetodos.org
  • Avui dia, els pares s'impliquen més que mai en els deures escolars dels fills, però no sempre de forma adequada. Un mal suport pot generar dependència del nen i transmetre-li la idea que és incapaç de fer-los ell sol. 
Jo ja visc això. La meva filla gran (de 10 anys) que treu bones notes a l'escola és quasi impossible que pugui fer els deures sola. Necessita el suport habitualment mental i, de tant en tant, acadèmic, per fer les feines. I es torna dependent, especialment quan es a prop la seva mare.


  • Segons l’enquesta sobre els hàbits d’estudi dels nens espanyols de TNS Demoscopia, el 80% dels estudiants de primària i el 45% dels de secundària reben ajuda per fer els deures.
Em costen de creure aquestes dades, especialment a Secundària. Quasi la meitat dels nostres adolescents reben ajuda? Potser a 1r sí, però en cursos següents no ho tinc tant clar...

  • Enrique Martín Criado, professor de Sociologia a la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla, sosté que els pares dediquen diverses hores al dia a ajudar els fills amb els deures o a vigilar que els facin, una realitat que contrasta amb l’estès i fals discurs que el fracàs escolar es deu a que els pares no es preocupen per l’educació dels fills. Gràcies a les millores en la conciliació laboral i familiar i a la millor formació dels pares, aquests van començar fa una dècada a involucrar-se més en l’ajuda en els deures dels fills. 

Que el fracàs escolar no es deu a que els pares no es preocupin pels seus fills està clar. El fracàs escolar es deu a que tota la comunitat educativa falla. Falla en casos concrets, en aquells joves que no segueixen el patró comú i pels quals no som capaços de donar les solucions que necessiten i atendre'ls com la seva diversitat requereix. Fallen, doncs, els propis joves, les seves famílies i el seu professorat. 

  • Segons explica la pedagoga Maite Rodríguez Estévez, que imparteix cursos per a educadors i terapeutes, “això ha fet que la relació entre pare i fill s’escolaritzi. El que importa són els resultats acadèmics. Tot gira al voltant d’aquesta necessitat i s’ha oblidat el fet d’inculcar valors, el joc, la responsabilitat... No hi ha temps per a altres coses durant les hores que passen junts”. 

La relació entre pares i fills s'escolaritza. Quina sentència més dura, i sovint real. Combino aquesta idea amb una altre que llegia l'altre dia a Twitter, sobre el fet que els pares som cada vegada més pares microones, dedicant poc temps als fills, pensant que amb una mica d'escalfor n'hi ha prou. Però que les coses al forn... surten millor. I tot plegat em fa pensar que sí, que els pares cada vegada més es preocupen per quantes suspenen (els que més), quantes treuen bones notes (els que menys) i poques vegades venen a l'escola parlant de quelcom més... i nosaltres sovint només els parlem del mateix. El professorat també estem implicats en aquesta escolarització de les relacions. I la clau per millorar els vincles entre tots és justament fugir d'aquesta relació acadèmica i humanitzar-nos tots plegats.

  • Implicar-se no significa fer els deures a l’alumne. “El pare ha d'adoptar la posició d'entrenador: organitzar i assessorar amb l’objectiu de millorar el rendiment, no córrer amb el jugador ni menjar les mateixes calories ni, per descomptat, patir les seves lesions”, argumenta la psiquiatra Orlanda Varela. 
Bàsicament ensenyar hàbits, donar recolzament i reforç positiu, tenir cura de la gestió de les emocions... 


  • Les tasques s’han d'entendre com un compromís que l’alumne ha d'adquirir, però sense precisar de l’orientació constant d'una altra persona. En altres paraules, fer colzes sense ningú a la cadira del costat. Que els pares s’asseguin amb els nens a fer els deures genera dependència i, si el petit té dificultats, reforça la idea que no és capaç de fer-los ell sol. 

Jo crec que ens hem d'encarregar d'assegurar-nos que té aquesta cadira i l'ambient adient per poder treballar. I l'organització temporal i física per poder disposar del temps i del material necessaris per gaudir de les tasques a fer. Els deures són una responsabilitat dels nostres fills, però també una oportunitat per descobrir i aprendre.

  • A Finlàndia, aposten per l’aprenentatge cooperatiu i els deures a casa són individualitzats, per ampliar o investigar coneixement. És a dir, si, per exemple, un nen va malament en lectura, fa una activitat que tingui a veure amb això, si va malament en matemàtiques, farà problemes, etc. 
Ja estem una altra vegada amb Finlàndia... ja no és una qüestió de Finlàndia, és una qüestió de sentit comú. Si a mi els professors em diuen que el meu fill o la meva filla tenen problemes amb alguna cosa, a casa treballem en aquesta línia per recolzar la tasca que fa l'escola i dotar als meus fills de la seguretat que perden mentre treballen en quelcom que no han acabat d'entendre. Jo com a professor de Secundària poso deures per ampliar els temes que tractem a l'escola, que per qüestions de dinàmica curricular veiem pinzellades o directament no tractem. Les classes capgirades ben aplicades poden ser un bon complement en tot plegat, per convertir la tasca que es fa a casa en quelcom atractiu i, sobretot, les hores a l'escola en quelcom més productiu.


  • Cal tenir en compte que també hi ha moltes diferències en les possibilitats de les famílies d'ajudar escolarment els fills. Els pares que tenen un menor nivell d'estudis només poden ajudar els nens durant els cursos inferiors de primària. I si intenten ajudar explicant conceptes que ells mateixos no van aprendre bé, poden fins i tot empitjorar les coses. Molts estudis demostren que el rendiment acadèmic està molt associat a l’origen social de l’estudiant, la professió dels pares, l’estructura de la família i, finalment, el gènere. És a dir, hi ha un desequilibri en les oportunitats educatives. Els pares amb estudis superiors poden ajudar els fills fins a cursos molt avançats. Això produeix una enorme desigualtat per origen social, que s’accentua a mesura que els nens pugen de curs. A això s’hi suma, a més, que les famílies amb més recursos materials poden contractar classes en acadèmies o particulars. Segons el sociòleg Martín Criado, autor de La escuela sin funciones: crítica de la sociología de la educación, “És molt més igualitari i eficaç que els deures es facin a l’escola sota la supervisió de professors. Enviar-los a casa genera desigualtat, en traspassar part de la responsabilitat de la instrucció a les famílies. El col·legi deixa que actuïn totes les desigualtats de recursos culturals i econòmics entre uns i altres”.
Aquest fet és quelcom contrastat en diversos estudis i en el nostre dia a dia a les escoles. I em preocupa. La realitat és que no totes les famílies poden recolzar acadèmicament els seus fills de la mateixa manera i això genera diferències d'oportunitat per al nostre alumnat. Davant d'aquesta realitat, l'escola té l'obligació de reduir aquestes diferències a la mínima expressió per assegurar les mateixes oportunitats a tots. I això es pot aconseguir de diferents maneres:
(1) Assegurant que els deures són assumibles per a tot l'alumnat i que no requeriran recolzament extern.
(2) Substituint els deures que es posen de tipus curricular amb altre tipus de deures més creatius, de descoberta, etc.
(3) Possibilitant que els deures es puguin fer a l'escola amb el suport necessari. 

Actualment a la nostra escola hem aprofitat unes beques d'una entitat financera per organitzar uns reforços acadèmics a alumnes amb famílies amb dificultats econòmiques. Però crec que la clau d'una reducció de les diferències en aquesta línia aplicable a totes les escoles poden ser els intercanvis entre alumnat organitzats al voltant d'un banc del temps escolar. 

Sigui com sigui, és la nostra obligació ser de veritat un servei social i atendre la diversitat que tenim a les aules i en les famílies. I com a pares vetllar però no convertir-nos en intrusos en l'aprenentatge dels nostres fills. I l'article que us comentava al principi m'ha fet pensar en tot plegat. 

1 comentaris:

Ricard Masferrer ha dit...

Reflexions interessants. El tema dels deures sempre genera controvèrsies i crec que és quelcom que les escoles no acabem de tenir ben resolt.

Publica un comentari a l'entrada