Famílies i escola: problema o solució? (6a part/de 6)

En 5 articles he anat compartint algunes de les idees expressades en el document "Famílies i escola: problema o solució? Millorar els vincles entre escola i famílies per millorar els resultats acadèmics" que va publicar fa uns mesos la Fundació Jaume Bofill.  Des del primer moment he animat a la lectura global del document, perquè crec que pot ser molt enriquidora i, fins i tot, esdevenir imprescindible. El material original està disponible en aquest enllaç. Les entrades que he publicat amb un resum personal de les idees del document es poden consultar en els següents enllaços: la primera, la segona, la tercera, la quarta i la cinquena.

No hi ha sorpreses importants... les propostes de millora de les relacions es basen en el compromís d'anar tots a una. I anar tots els membres de la comunitat educativa en una mateixa direcció només és possible en un context de relacions de confiança entre totes les parts.

Llegia les pàgines del document que expressaven els pensaments negatius del professorat envers les famílies i em veia reflexat. Continuava descobrint les idees negatives de les famílies respecte l'escola i veia parlant a les nostres famílies. No hi ha dubte que el context que descriu el document és el que hi ha. I per això llegir aquest informe ha sigut com beure d'una font de renovació pedagògica on primer hi ha hagut algunes fuetades damunt la meva esquena, després una sessió d'auto-perdó interior i, finalment, un rejoveniment professional ple d'optimisme i esperança. 

Un altre món és possible. Una altra escola és possible. Una altra relació entre les famílies i l'escola és possible. Perquè si no pensem això no cal que anem a treballar. L'esperança i els nostres somnis són el motor que ens mou dia a dia més enllà del que pensàvem que era possible.

En aquest procés de construcció d'una nova realitat, d'unes noves relacions entre les parts implicades, cal primer (sens dubte) oblidar l'après i construir un nou marc general, unes noves idees sobre els nostres companys de viatge. I després calen ganes i valentia per canviar tot allò que segurament mai s'ha canviat. Es tracta d'establir connexions entre els diferents membres de la comunitat educativa, connexions allà on no hi havien, allà on no hi poden ser (en teoria)... es tracta d'establir lligams i ponts entre les parts trencant una mica les zones de confort, de seguretat, de cadascú... cal mantenir els nostres espais d'actuació ben clars i diferenciats, però no per murs d'aïllament sinó per interseccions de conjunts dinàmics i dialogats... el secret d'un camí feliç compartit entre la família i l'escola és que no esdevinguin camins paral·lels, sinó que s'entrecreuïn confonent-se en un de sol. Això fa, evidentment, que el camí no pugui ser rígid ni únic per cadascú, però sí flexible, divers i enriquidor per la globalitat.

Molts llegiran el document de la Fundació Bofill i diran que és utopia el que proposa. Però no oblidem que tots formem part d'un servei a la comunitat, un servei que les famílies - dels nois i noies que esdevindran el motor de la societat en vint anys - han d'utilitzar obligatòriament, perquè l'escola és un dret i una obligació fins els 16 anys per a tots els nens i joves del nostre país. I és la nostra responsabilitat professional i moral (i no sé quina de les dues és més important!) atendre de la millor manera possible totes les famílies que formen part de la nostra comunitat educativa. I per aconseguir això, per atendre tota la diversitat brutal que tenim de famílies passa exactament igual que quan hem d'atendre tota la diversitat que tenim dins de l'aula: un sol patró a fer, un sol camí per a tots, no és possible. Atendre la diversitat és una tasca que requereix temps, dedicació, treball en equip i, segurament, miracles... però és la nostra obligació tendir cap això. L'utopia no se sol aconseguir mai, però és el motor que ens fa caminar.


Fugim del nostre egocentrisme. En els nostres claustres sovint valorem el que passa segons el nostre criteri, col·locant el punt de referència en el nostre ésser. I si la vida no passa realment com nosaltres la sentim? I si succeeix tal com els altres la viuen? Cal fugir de la visió egocèntrica/egoista de la vida. I des d'un punt de vista professional especialment, el centre al voltant del qual tot gira es troba en cadascun dels nostres alumnes i, per tant, en cadascun dels nuclis de les nostres famílies. Això segurament farà mal a molts professionals de l'educació. Però hi estic d'acord. Cada família és una oportunitat; de nosaltres depèn aprofitar-la o no.

Si hagués de destacar una sola idea per haver-me sobtat més en el text del document de la Fundació Bofill seria aquesta tan senzilla i alhora inicialment poc provocadora: "A l'escola li agraden especialment certes famílies".  I, en canvi, és tan  especialment incendiària... i tant! L'escola "neutra" no val. El tracte homogeni a les famílies és hipòcrita. Els alumnes no s'han de tractar per igual, no s'han de valorar per igual, i no se'ls ha de demanar per igual. I si algú pensa que sí, és que no atén la diversitat, ni per amunt, ni per avall, ni per enlloc (de fet, la diversitat és realment individual). De la mateixa manera passa amb les famílies. Si accidentalment tenim famílies diverses, de nosaltres depèn transformar les desigualtats en quelcom visible per poder treballar-hi. I si els claustres no fan esforços per diversificar el seu tracte a les famílies, per establir llaços de diferent índole e intensitat, és que són hipòcrites. I amb hipocresia no hi ha confiança. I sense confiança no hi ha acompanyament. I sense acompanyament a les famílies, al nostre alumnat... què ens queda?

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada