Famílies i escola: problema o solució? (5a part/de 6)


Aquesta és la cinquena entrada d'una sèrie en la que comparteixo amb vosaltres algunes de les idees expressades en el document "Famílies i escola: problema o solució? Millorar els vincles entre escola i famílies per millorar els resultats acadèmics" que va publicar fa uns mesos la Fundació Jaume Bofill.  La lectura global del document, però, crec que és molt enriquidora e imprescindible. El material està disponible en aquest enllaç. La primera entrada que recull les idees més destacables la podeu consultar aquí. I aquí la segona, la tercera i la quarta.


De l'Annex 3. La complexitat de les implicacions dels pares a l’escola o per què la participació dels pares no millora necessàriament els resultats acadèmics dels nens. Gilles Monceau
  • Qualsevol pare queda implicat en la institució escolar per l’escolarització del seu fill, i aquesta implicació pot prendre formes molt variables. Per distingir-les, els pares i els professors fan servir paraules comunes, com ara participació, cooperació i compromís.
  • Les ofertes de participació donen als pares una sèrie d'oportunitats per entrar a l’escola i involucrar-se en algunes activitats més o menys estructurades. Definides pels docents com una estratègia perquè els pares es familiaritzin amb la vida escolar i pensades pels pares com una possibilitat d'entrar a l’escola gràcies al suport que proporcionen als mestres, les diverses formes de participació (tallers, acompanyament de visites, subministrament de material de recuperació per fer bricolatge...) semblen permetre un cert equilibri en la relació entre mestres i pares. En les intencions creuades dels professors i els pares, hi ha una mena d'“ambigüitat eficient” que autoritza l’observació de les pràctiques d'ensenyament i el funcionament de l’escola i que, sobretot, facilita els contactes individuals que tothom considera com els més útils. Per a la majoria dels pares, inclosos els que no vénen gaire a l’escola, el millor informador sobre el món escolar no deixa de ser el mestre del seu fill o filla. Les diverses iniciatives que fan intervenir una dimensió col·lectiva tenen com a principal interès, als seus ulls, facilitar aquest contacte.


De l'Annex 4. Hi ha altres escoles. José Contreras Domingo
  • Pensar avui en l’escola significa pensar en aules separades en edificis que constitueixen recintes tancats sense més vida pròpia que la vida escolar; aules en què només conviuen (amb més o menys restriccions a aquesta convivència) nens i nenes de la mateixa edat, sota la presència d'una única persona adulta, en relacions massificades, plens de normatives que vénen imposades pel fet de la massificació. Aules en què les activitats fonamentals s’esdevenen mentre estan asseguts davant una taula, seguint una seqüència d'activitats que determinen un currículum fragmentat per cursos i un horari que estableix un moment i un tempo per a l’aprenentatge acadèmic que el separa a la vegada d'altres experiències i sabers. Tota una estructura que comporta que l’escola és fonamentalment el lloc per a ser ensenyat, més que per aprendre, que això requereix un ordre seqüenciat, i que l’activitat a l’aula passa per variants d'un principi fix: tothom fa el mateix, a la vegada i de la mateixa manera, per arribar al mateix lloc. I això comporta l’acceptació que l’ensenyament, “educar-se”, és una obligació, cosa que significa que ha de néixer de la força de voluntat davant el deure, però també que si aquesta voluntat no apareix, pot arribar a ser obligada, per força.


2 comentaris:

Ricard Masferrer ha dit...

Tema cabdal aquest de la relació família i escola i a vegades no massa ben solucionat. Interessants algunes de les teves reflexions. Hauré de llegir el document de la Fundació Bofill. Ja me l'he baixat a la carpeta de pendents per llegir.

Joel ha dit...

Ricard,
Jo crec que t'agradarà l'informe. Val la pena, crec, debatre'l en claustre. Ens seguim!

Publica un comentari a l'entrada