Famílies i escola: problema o solució? (3a part/de 6)



Aquesta és la tercera entrada d'una sèrie en la que comparteixo amb vosaltres algunes de les idees expressades en el document 
"Famílies i escola: problema o solució? Millorar els vincles entre escola i famílies per millorar els resultats acadèmics" que va publicar fa uns mesos la Fundació Jaume Bofill.  La lectura global del document, però, crec que és molt enriquidora e imprescindible. El material està disponible en aquest enllaç. La primera entrada que recull les idees més destacables la podeu consultar aquí. I aquí la segona.

Del CAP 2. (continuació)


Proposem tres principis que poden fonamentar una nova concepció, una nova pràctica i una nova cultura escolar que vegi i visqui els docents i les famílies com a interdependents i no com a ens separats i enfrontats. Aquests principis podrien ser la interdependència (sistèmica), l’equitat i la construcció conjunta de l’èxit acadèmic.

L’escola és una institució o un sistema, i per comprendre-la, cal entendre que les seves parts són quatre (famílies, fills alumnes, docents i entorn) i no dues (docents i alumnes). La interdependència, la perspectiva que afirma que essencialment, ontològicament, l’escola és la institució formada per les famílies i els seus infants (que en són el fonament), uns docents que també eduquen aquests infants i joves, i un entorn social, cultural, d’oci, etc. concret, és el primer dels fonaments per assolir una concepció, una cultura i una pràctica de l’escola basada en l’autonomia i, alhora, en la dependència constant i mútua dels seus diferents actors.

Construir uns vincles de qualitat amb infants i famílies no hauria de ser vist i viscut com una “càrrega” que no pertoca als mestres, quelcom que “cau fora de les meves tasques”, sinó com “la primera tasca”. Una tasca, fer xarxa, generar vincles, incloure i apropar totes les famílies, que hauria de constar dins de l’horari i el pla de treball docent i que hauria de deixar de ser viscuda com un “afegitó” a la docència curricular i de matèries.

Malgrat que de vegades l’expressió fracàs escolar ho amagui, qui no se’n surt en el sistema formal no són els infants i joves, sinó la mateixa institució. És l’escola qui “produeix” l’èxit o el fracàs acadèmic en el si del centre docent a partir d’uns determinats plans d’estudi i metodologies, i sobretot a partir de les avaluacions.

Des d’una metàfora d’escola on docents i famílies estan separades, l’escola es manté “neutra” davant de les diferents famílies tractant-les totes de manera homogènia, com a quelcom extern, com una “circumstància”. Però aquesta “neutralitat” afavoreix els infants les famílies dels quals eduquen des dels mateixos paràmetres que els dels docents. en una escola que es (re)presenta com a “universal i neutra” en continguts, formes i relacions, davant unes famílies accidentalment diverses, les desigualtats esdevenen invisibles i, com a tals, els docents situen la causa del fracàs en el bàndol dels progenitors o del “talent” dels infants.

Partint d’elements quotidians molt concrets, cal avançar en la necessitat de contextualitzar continguts, mètodes i avaluacions al tipus de famílies i d’infants de cada centre escolar, sense que això hagi de suposar cap perjudici de “nivell acadèmic”, ans al contrari. Aquesta “implicació contextual” ha de permetre, precisament, construir coneixements des del punt de partida dels infants i les seves famílies i avançar curricularment per diferents camins educatius contextualitzats fins a l’èxit acadèmic de tothom perfectament equiparable.

No es tracta que les famílies “millorin” el seu vincle amb l’escola, s’hi impliquin més a l’hora de fer els deures, o hi hagi un procés per formar-les... del que es tracta és de concebre i practicar quotidianament tota l’escola com una institució interdependent de famílies, infants, docents i entorn.

La quantitat i sobretot la qualitat dels vincles entre els quatre actors implicats (infants, famílies, docents i entorn) no és un tema menor respecte dels continguts curriculars i els resultats acadèmics en relació amb aquests, ans al contrari. Són precisament aquests vincles els que “sostenen”, possibiliten i condicionen positivament o negativament l’aprenentatge del currículum i les competències corresponents a cada etapa. És a dir, només si els vincles entre docents, famílies i entorn són positius, els infants i adolescents poden aprendre, ja que en són la condició de possibilitat.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada