Famílies i escola: problema o solució? (2a part/de 6)


Aquesta és la segona entrada d'una sèrie en la que comparteixo amb vosaltres algunes de les idees expressades en el document "Famílies i escola: problema o solució? Millorar els vincles entre escola i famílies per millorar els resultats acadèmics" que va publicar fa uns mesos la Fundació Jaume Bofill.  La lectura global del document, però, crec que és molt enriquidora e imprescindible. El material està disponible en aquest enllaç. La primera entrada que recull les idees més destacables del capítol 1 la podeu consultar aquí.

Del CAP 2. La perspectiva teòrica: centres educatius, famílies i èxit acadèmic de tothom.

Especialment en els darrers vint anys, ens trobem en un context en el qual, com mai, s’exigeix als infants i joves que facin processos de socialització més llargs, més intensos i complexos per tal d’assolir un grau de civilització pertinent a la nostra societat. Una demanda de civilització que, darrere de la façana de la flexibilitat, la creativitat, la innovació, l’aprendre a aprendre, etc., pot semblar més baixa o més “laxa” que fa trenta o quaranta anys. Però a parer nostre això només és l’aparença. En realitat la nostra societat del coneixement i del capitalisme flexible demanda un tipus de persona amb una socialització que és la més alta, la més complexa, la més diferenciada, la més reflexiva i la de més autodomini de la història.

L’escola, clarament des dels anys noranta, deixa de ser concebuda com un espai i una institució “sagrats”, com un santuari on el que hi passa és quelcom (absolutament) transcendent per a les persones; a més, els centres educatius perden el monopoli de la cultura, és a dir, ja no són una “illa de sabers” en un mar “d’ignorància”. De fet, ara és l’escola qui sembla obligada a cada pas a fer consultes a “l’expertesa” per legitimar les seves decisions. Així mateix, l’experiència escolar de l’alumnat passa per la convicció que aquesta és concebuda i viscuda cada vegada més com un lloc menys “estimulant” que els mass media, el consum o Internet, que treballen des de la seducció i l’emoció-xoc. En aquest sentit, l’escola juga en un camp social on «la coerció ha estat àmpliament reemplaçada per l’estimulació; els patrons de conducta obligatoris per la seducció; la vigilància del comportament per les relacions públiques i la publicitat; i la regulació normativa pel sorgiment de nous desitjos i necessitats.»

Les cinc grans peces de l’argumentari que empren els docents (i en menor mesura les famílies canviant “el responsable”) per explicar aquest malestar són les següents:

a) Les famílies no són una part essencial i indestriable de l’escola, i no en formen part perquè estan vinculades a l’escola “conjunturalment”, en contraposició als docents que són “estructuralment” escola i que per això mateix són els qui ostenten el poder fornal i informal.
b) Les causes de molts dels problemes escolars tenen l’origen en les famílies.
c) Un nombre important de progenitors han dimitit d’educar.
d) En conseqüència, les famílies deleguen a l’escola no només l’ensenyament de continguts, sinó també l’educació i la socialització dels infants.
e) I finalment, es considera que, a més, les famílies critiquen i menysvaloren els docents, fins al punt que arriben a posar els infants contra l’escola i actuen com a “sindicalistes” dels seus infants.

    (a) Canvi mentalitat: el centre de l'escola no són els professors, sinó l'alumnat amb les seves famílies. Tot ha de girar, doncs, entorn del centre real.
    (b) L’escola no és quelcom “donat” i neutre a què s’han d’adaptar els alumnes, sinó una construcció social feta i portada per persones de capitals culturals, lingüístics, estils de socialització... vinculats a la classe mitjana i alta, blanca i urbana de cada país. Allò que passa dins de l’escola està determinat per unes regles, unes pràctiques i una avaluació sobre la qual les famílies tenen molt poc poder. Per tant, no es pot continuar responsabilitzant les famílies i els seus infants dels mals de l’escola pel sol fet de ser com són, és a dir, de no ser sempre com els docents.
    (c) Una minoria que s'ha injustament generalitzat. Han canviat, però, les relacions entre els diferents estaments implicats.
    (d) No és així la percepció de les famílies. La manera d'implicar-se és diversa.
    (e) Simplement, s'ha democratitzat la relació. Cal treballar la nostra autoritat.

2 comentaris:

Teresa Terrades ha dit...

Acabo de descobrir-te. M'agrada i comparteixo els continguts del bloc, que s'assemblen al meu! http://www.teresaterrades.com. Gràcies!

Joel ha dit...

Ens seguirem i descobrirem mútuament, Teresa. Ens anem llegint!

Publica un comentari a l'entrada