Debats d'educació amb Roser Salavert

Segueixo amb interès la ponència de Roser Salavert a l'auditori del MACBA de Barcelona en el context de Debats d'educació de la Fundació Bofill el juny de 2010. La conferència "Excel·lència educativa per a tothom: una realitat possible" em sembla interessant, però molt més enriquidor em sembla el text de la conferència que a mode de "resum" de 28 pàgines es pot consultar íntegrament aquí. Us en faig cinc cèntims, copiant i adaptant de manera lliure...


El resum de tota la conferència:

L'excel·lència davant de la diversitat és possible, tot i que cal evolucionar:
• d'una cultura de conformitat a una cultura en què cal rendir comptes del rendiment acadèmic de tots els alumnes,
• d'una cultura d’uniformitat a una cultura de diferenciació per accelerar l’aprenentatge de tots els alumnes,
• d'una cultura en què l'avaluació és l’objectiu de l'aprenentatge a una cultura en què l’avaluació recolza i és part d'aquest aprenentatge, i
• d'una cultura en què el docent actua individualment, a una cultura de col·laboració estratègica i lideratge distributiu.

Algunes idees breus:
  • Cultura d'uniformitat ---> Cultura de diferenciació de l'aprenentatge, 
a fi d'accelerar el rendiment acadèmic individual de cada alumne. En aquesta educació diferenciada basada en resultats, predomina l'aprenentatge basat en unes competències en les quals tots estem d'acord.
  • Ensenyament + aprenentatge + continguts = instruccional core
L'èxit escolar rau a saber com intervenir en aquests 3 elements.
  • El repte de l'excel·lència i de l'èxit escolar comença i acaba a l'aula.
  • L'aproximació a l'ensenyament ha de ser d’enriquiment, no de pal·liació.
  • És molt important la tutoria no acadèmica, basada en escoltar i acompanyar l'alumne.
  • L'autoavaluació del professorat i del centre assegura la continuïtat i l'excel·lència dins del centre.
  • Petits èxits porten a grans resultats.

I unes reflexions més àmplies per continuar...

En una aula tradicional es posa l’èmfasi en l’ensenyament i la transferència de coneixements. Hi ha una pressió per abastar un currículum, sovint molt ampli i poc profund; hi ha lliçons magistrals del docent i avaluacions freqüents per determinar fins a quin punt els estudiants han retingut aquests coneixements. En aquest context, el professor accepta que només uns quants dels alumnes assoleixin els coneixements que imparteix (per això parlem de cultura de conformitat). A alguns alumnes que no arriben se'ls redueix el currículum i se'ls exigeix menys i d'altres formen part del que anomenem fracàs escolar.

En una educació de resultats, el binomi alumne-mestre continua sent la clau de l’èxit escolar, però ara l’èmfasi es posa en l'aprenentatge. S’entén que s’aconseguirà un rendiment més alt si el procés d’instrucció es fonamenta en l’aprenentatge i els continguts. És a dir, es demana al docent que trobi com ensenyar a cadascun dels alumnes, per tal d'assegurar que tots arribin a adquirir els coneixements corresponents al seu grau escolar. En aquest tipus d'aula hi ha una cultura de diferenciació, i una cultura en què l'alumne i el docent han de rendir comptes sobre el rendiment. En l'aula orientada als resultats i en contrast amb l'aula tradicional, s'encara l’educació de l'alumne amb dificultats identificant què sap, i fent servir aquests coneixements com a base de l'aprenentatge.

L'avaluació del centre és important i vital. S'avalua el progrés de l’alumne i la qualitat de l’ensenyament segons els resultats en avaluacions provisionals, periòdiques, formatives i també mitjançant avaluacions externes. Els resultats d’aquesta avaluació del rendiment acadèmic es resumeixen en un informe anual. Tots els centres reben un informe de progrés anual, amb una qualificació basada d’una banda en els resultats d'una enquesta als pares i mares, al professorat i l’alumnat (a la secundària) sobre el grau de disciplina i de seguretat a l’escola, el nivell de rigor acadèmic, i el grau de comunicació entre docents, alumnes i pares i mares. D’altra banda, la qualificació també depèn del percentatge d'alumnes que han superat amb èxit les avaluacions estatals de llengua i matemàtiques, el seu progrés anual individual, i la posició relativa de cada centre respecte a altres centres amb característiques d’alumnat similars.

Finalment, els principis de l’aprenentatge segons Lauren Resnick:

1. L’esforç reemplaça l'aptitud com a mesura d’èxit. La instrucció dins de l’aula s’orienta a l’èxit, es busca que mitjançant el treball i l’esforç l’estudiant adquireixi com a mínim les competències bàsiques del grau corresponent.
2. La lliçó magistral es desmitifica, i el que es busca és presentar a l’alumne una lliçó amb objectius específics lligats a unes expectatives ben definides. Els estàndards són el punt de referència que marca cada etapa d'aprenentatge o grau escolar. Aquests estàndards són explícits i clars per als estudiants, pares i mares, escoles i per a la comunitat en general. A més, els mateixos estudiants participen en la determinació de metes internes i en l’avaluació del seu progrés acadèmic respecte a aquestes expectatives.
3. El reconeixement dels èxits es fa mitjançant la motivació intrínseca. Sovint, al final d’un projecte el docent invita els pares i mares i familiars a l'aula, on els alumnes presenten i comparteixen el que han après.
4. Les avaluacions són autèntiques; és a dir, proves que exigeixen que l’alumne contesti a unes preguntes, problemes o situacions que requereixen demostrar el domini i la coordinació d’habilitats diverses. Per exemple, en una prova de primària es demana a l’alumne que doni la seva opinió per escrit sobre un tema presentat en un text que ha d’haver llegit. Aquest tipus de prova és fonamentalment diferent d'una prova normativa que requereix la memorització de conceptes, dades i fets.
5. Hi ha rigor acadèmic en qualsevol matèria, a fi de formar una base sòlida de coneixements.
6. Es practica la comunicació responsable. Així com a l’aula tradicional s’acceptava que l’alumne recités el que havia après de memòria, ara es busca que l'estudiant respongui al mestre amb un raonament acompanyat d'evidència. Es procura acompanyar les preguntes convergents amb preguntes divergents. Per exemple: “Quina és la conclusió de l'obra que acabem de llegir? Quina seria la conclusió si els fets passessin l'any 3000?”.
7. Es treballa la intel·ligència aplicada, que està relacionada amb la comunicació oral; l’estudiant fa servir el raonament intel·ligent en la resolució de problemes —en contrast amb l’aplicació de fórmules de manera mecànica-, i l’ús de la seva capacitat per donar sentit al món que l’envolta.
8. Es produeix un aprenentatge autèntic, mitjançant l’ús de criteris establerts pel mestre i que ajuden l’alumne a practicar unes habilitats encaminades a una finalitat concreta, com pot ser un projecte, o una presentació al grup classe.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada