Educar és un art (5)

Avui comparteixo la 5a entrega de les meves reflexions al voltant del llibre "El arte de educar". Si voleu consultar altres articles de la sèrie els trobareu aquí.

“No es verdad que uno, por el hecho de probar muchas cosas, adquiere más experiencia. Tenemos experiencia solo cuando madura nuestra relación con la realidad, es decir, cuando la abordamos en todas sus dimensiones mediante un juicio.”

Provar coses és una cosa i adquirir experiència és un altre. De tant en tant veus un adult i et preguntes com és que encara es comporta com un adolescent... la diferència radica en que l’acció passada pel sedàs de la reflexió adquireix un caire més intens. Hem de fomentar que el nostre alumnat, els nostres fills visquin experiències i després reflexionin sobre elles, i així augmentar la seva experiència madurativa.

"Uno se descubre a sí mismo cuando está en acción. En la acción, en la relación con la realidad, uno muestra su consistencia, se “mide”, se “pesa”, muestra realmente qué juicio tiene sobre sí mismo. No se puede educar a base de consejos y exhortaciones y una vez hecho el discurso pensar ilusamente que el trabajo ha acabado, para luego enfadarse porque, naturalmente, la otra persona no hace lo que le decimos… La verificación personal en la que tenemos que acompañar a nuestros hijos consiste en ayudarles a verificar la absoluta conveniencia de lo que les decimos. Si no lo viven ellos mismos en la vida, en la realidad concreta, ¿cómo pueden saber si les conviene?"

Em venen al cap una vegada més les paraules de l’Albert Bosch «No em diguis el que penses, explica’m el que fas». D’alguna manera es tracta de centrar-nos en la nostra coherència personal, en la nostra responsabilitat coherent amb els nostres valors. Som realment allò que fem i, per tant, ens descobrim en l’acció. I així ha de ser també amb els nostres joves i fills que, per molt que nosaltres parlem, aconsellem, reflexionem per ells no podem viure la seva vida. Més encara, és essencial que ells es descobreixin a si mateixos, i verifiquin en la seva pròpia carn tot allò que ells creguin d’interès. Aquest risc educatiu és menor si al voltant d’ells la diversitat de models és coherent amb els valors que volem transmetre. En això radica el valor de l’educació de la tribu. Si s’estableixen i es cuiden els vincles entre l’àmplia tribu que interaccionarà amb el nostre alumnat i els nostres fills, aquest risc és un risc controlat.

“Hablar de testimonio implica que lo que cuenta es la vida cotidiana, es decir, el uso del tiempo, del dinero, de la casa, el uso de tus energías, cómo vives tus relaciones…. Porque tu hijo te mira siempre. Por tanto, juzga la realidad, vívela como la tienes que vivir y da testimonio.”

Aquesta és per a mi la nostra gran responsabilitat: donar testimoni d’una manera de viure la vida plena de colors, amb alegria, amb esperança, amb actitud de servei, amb passió, amb emocions, amb ganes d’aprendre, amb valentia, amb compromís, amb ganes d’establir vincles ... i així, te n’adones, una vegada més, que el currículum queda en un segon terme...

“Si tu propuesta se limita a dar reglas estás acabado porque no bastan para vivir. Multiplicar las reglas hace de la vida un infierno. Las reglas son un mecanismo perverso que siempre genera nuevas reglas y nuevas infracciones, haciendo de la vida un infierno. La pedagogía y la educación reducidas a una imposición de normas son un infierno del que nuestros hijos intentan escapar. Y añadiría que gracias a Dios que es así.”

Si et passes el dia amb un martell acabaràs veient claus per tot arreu i a tota hora. Les normes són útils, poques i més o menys pactades. En la imposició no hi ha educació. Per això entendre com un centre gestiona la convivència diu molt d’ell. Si es fomenta en gran mesura el règim intern i les sancions per gestionar la disciplina i la convivència això em diu molt de com el centre entén la seva tasca educativa envers la convivència. Si un claustre de professors han decidit retirar de circulació els mòbils durant tota la jornada escolar per evitar problemes d’ús indegut això em diu molt de com el claustre s’enfronta a les dificultats i a les necessitats educatives dels alumnes. En tot cas, en ambdós casos em diu poques coses bones. Ens cal entendre que estem per educar... no val dir que els nens han de venir educats de casa, que no és la nostra tasca... Ens toca arremangar-nos, enfrontar-nos al problema de cara, i treballant amb totes les parts implicades... mirar cap a una altra banda pot fer que els ulls no vegin, i així que el nostre cor no senti... però el nostre alumnat segueix allà, demanant una resposta que, de vegades, no arribarà mai...

“El educador, desde que empieza, desde que trae a la vida a un hijo, desde que abre la puerta del aula, está o no está; y si está, juega al ataque, juega siempre atacando, precisamente porque está en juego la maduración del joven, la verificación personal que le lleve a experimentar la conveniencia suprema de lo que se le propone.”

Què bonic que em sembla imaginar l’educador com un jugador que sempre hi és, i que sempre juga a l’atac! Els mestres i professors som exemples a seguir, models a investigar, copiar, analitzar, comprovar durant moltes hores i per a molts dels nostres alumnes... som jugadors, sí, i dels fixatges que es miren amb lupa... no ens podem permetre jugar a mig gas o ranquejant... 

“Lo que llamamos “crisis de la adolescencia” es lo más bonito y saludable que puede pasar, corresponde a aquello por lo que Jesús dijo “si no sois como niños, no entraréis en el Reino de los Cielos”, es decir, si no “estáis en crisis” toda la vida, en este sentido positivo, con esta exigencia incesante de que el Misterio de la vida se haga presente, si no estáis repletos de preguntas, de obertura y de tensión en la vida, no entraréis en el Reino de los Cielos y, por tanto, no participaréis en la verdad de las cosas.”

De tant en tant ens recordem a la Xarxa que la màgia dels adolescents justament és aquesta crisis que tot ho planteja, que tot ho pregunta, aquesta barreja d’emocions desorbitades… i que està bé que sigui així. Que l’adolescència no és una malaltia sinó una fase essencial de la vida de tots… Els adults que convivim amb adolescents coneixem els pros i els contres de compartir el seu procés i els pros i alegries guanyen sempre (a excepció, possiblement, de quan el curs s'acaba i tot es complica). La societat necessita d’aquestes noves generacions que pugen primer emocionades però desequilibrades... amb l'esperança que el desequilibri desaparegui i l'emoció continuï.

Nens, feu-vos càrrec. Kiran Sethi

Kiran Bir Sethi és la fundadora de "Design for Change" i aquesta és la seva xerrada TED. És bonic conèixer una miqueta el que han estat capaços de fer els nens sota l'aixopluc del seu projecte. Definitivament, sí, ells sí poden.



"Si l'aprenentatge s'integra en el context real i quotidià, si es difuminen les barreres entre l'escola i la vida, els nens recorren un camí que (1) els fa conscients, (2) els transforma i (3) al ser potenciats dirigeixen ells mateixos el canvi."

"Sigues tu el canvi que vols veure en el món".


Educar és un art (3)

Reprenc avui una altra sèrie de reflexions començada fa uns mesos al voltant del llibre "El arte de educar". Anteriorment havia publicat les entregues 1, 2 i 4. No recordo per què la 3 va quedar pendent, i aquesta és la que enllesteixo avui: sobre fragments del capítol 2 "Un asunto de hombres verdaderos". Si voleu consultar altres articles de la sèrie els trobareu aquí.


“Los hombres raramente aprenden lo que creen ya saber.” Don Giussani

Curta i clara. No hi ha res a fer amb algú que no vol aprendre. I això val per adults que creuen que ho saben tot, o per joves que no senten interès ni tan sols per comprovar si ho saben o no. L’actitud de quan érem nens-joves on volíem descobrir-ho tot no l’hem d’oblidar. Hi ha tantes coses per aprendre! L’altre dia escrivia una piulada sobre com d’important és transmetre als nostres alumnes la màgia que envolta aprendre... aquests dies que estic preparant les classes d’una matèria que no he donat mai jo personalment estic xalant... hem d’aconseguir que els nostres joves al·lucinin també!

“El hombre, por cómo está hecho y por cómo se relaciona con los demás, educa. El hombre siempre educa. Lo que estamos haciendo esta noche es educarnos; cuando nos vemos por la calle nos educamos; cuando vamos al trabajo nos educamos y educamos a aquellos que nos miran.”

Els adults com models dels joves, com models dels nostres nens, com models per altres adults... Si som coherents i feliços la feina està mig feta!

“Conocer, amar, servir. Ésta es la exigencia imborrable del corazón del hombre, de cada hombre que viene al mundo: conocer la verdad, saber las cosas, saber por qué existen y para qué sirven las cosas. Pero al hombre no le basta saberlo sólo intelectualmente, no le basta con conocer la realidad, sino que tiene otra exigencia: la de poder abrazar la realidad y amar la verdad. Porque el hombre, además de razón, también está dotado de sentimientos, de afecto, de capacidad de apegarse a las cosas. El hombre es exigencia de conocer la verdad, de abrazar la realidad y, por eso es exigencia de que la vida sea algo positivo, de que sea buena y bella. Que la vida esté llena de esperanza. Si educar consiste en introducir a la realidad, esto significa que educar es acompañar a un niño, que va haciéndose mayor, para que vea satisfecho este deseo, para que sea consciente de ello y para que lo verifique en la vida.”

Conèixer, abraçar, estimar, verificar la realitat. Grans accions incloses en el fet d’aprendre, que no suposen més que implicar-se en la quotidianitat des d’una aproximació constructiva. Coneguem la vida, des de la pròpia experiència i, amb actitud activa i d’estima, millorem-la. Ni més ni menys. I des d’aquesta actitud de descoberta i de servei emocionant, el dia a dia serveix per verificar la nostra proposta que, segurament, serà superada amb escreix.

“Lo que Don Giussani define como “función de coherencia ideal” no es la coherencia ética, no es que seamos buenos y justos, no es que seamos honestos, sino que aún equivocándonos en todo, no renegamos del ideal que seguimos, de la hipótesis que nos permite vivir. Lo que permite al alumno mirar con estima verdadera a su profesor no es que lo sepa todo, sino que sabe adónde va, sabe adónde te conduce y tú te puedes fiar. No tengáis miedo de equivocaros, padres y profesores, cada uno en su campo. Un profesor también puede decir a sus alumnos: “Mira, esto no lo sé” o, incluso, “Tengo que corregir algo que os dije, porque estaba equivocado”. Un padre y una madre pueden decir a sus hijos: “Perdonadme, me he equivocado, como le puede pasar a cualquiera”. Este no es el problema. La cuestión es que los adultos sepan desempeñar esta función de coherencia con el ideal, de manera que el hijo al mirar a sus padres perciba que son “sólidos”, que estiman de verdad lo que afirman, que aman el sentido de su vida, que permanecen firmes en la esperanza que tratan de testimoniarle y proponerle.”

Aquest paràgraf es basa en el fet que en realitat el valor que adquirim com a pares o com mestres i professors no és el de ser transmissors de coneixements (o no només) sinó el fet d’esdevenir models, exemples a seguir, comparar. Sovint se’ns diu que l’alumnat amb el pas dels anys recorda moltes més actituds i emocions viscudes en els seus anys d’escola que no pas continguts: som recordats pel que vam fer o vam fer sentir. Dia a dia davant del nostre alumnat ells es queden amb com reaccionem, com ens expressem, com superem les dificultats, com vivim amb ells i no tant pel que treballem. Per això la nostra coherència, la nostra actitud de servei, la nostra estima tenen molt més a ensenyar als nostres nens i joves que tots els coneixements del món.


Montessori al segle XXI (12 de 12)

És el que ara començo el darrer article de la sèrie sobre Montessori que he anat publicant darrerament. (Si voleu fer una ullada a la resta d’articles de la sèrie els podeu trobar aquí). Vaig arribar a Maria Montessori per casualitat, entrant en un procès de selecció per a un càrrec directiu en una de les escoles que segueixen amb la màxima fidelitat possible el seu pensament. La coneixia d’oïdes i vaig voler conèixer el seu missatge. Quatre mesos després d’iniciar el camí sento que ha reforçat el meu sentit educatiu. Llegir les seves paraules de fa més de 100 anys m’ha fet reflexionar sobre allò que té a veure amb l’educació des del més profund. El temps ha passat, però el pas del temps no té res a dir sobre la importància de l’educació integral, dels vincles i de l’autonomia dels infants i joves en el seu desenvolupament.

Maria Montessori inclou en el capítol 24 de conclusions quelcom que diu molt del seu pensament:
«El poeta anglès Wordsworth, enamorat com estava de la naturalesa, començà de sentir la veu misteriosa dels seus colors i dels seus silencis, i li preguntà el secret de tota vida. Fins que, com si fos un vident, un dia en va tenir la revelació: el secret de tota la naturalesa es troba en l’esperit de l’infant.»

Maria Montessori ens parla de col·locar l’alumnat al centre de tot, ens parla de potenciar la seva autonomia i respectar els seus tempos, ens ressalta la importància de la mirada del mestre, ens parla de la passió per ensenyar i de la passió per aprendre, s’emociona al pensar en l’educació com quelcom espiritual i al mateix temps entendre que per arribar-hi cal experimentar la realitat amb la intensitat i el detall de tots els sentits. Ens recorda que no hi ha millor manera d’aprendre que a través de l’experiència i que abans que els «com» ens cal tenir clars els «per què». Que l’autoritat no es basa en la por sinó en el respecte, i que la disciplina real no ve imposada de fora sinó que sorgeix de dins. Que la màgia del fet educatiu es troba en la descoberta i que les emocions són essencials en aquesta. Que en educació sovint menys és més i que cal saber en tot moment quin és el sentit profund d’allò que estem fent. Crec que estareu d’acord amb mi que el seu missatge no pot ser més actual...
Maria Montessori destil·la passió per l’educació i pels infants i crec que només això ens hauria de fer aturar i preguntar-nos: parla el meu dia a dia de l’amor que sento pel meu alumnat i per allò que estic fent?

Montessori al segle XXI (11 de 12)

Aquesta 11a entrada inclou reflexions dels capítols 11 "La tècnica de les lliçons" i 12 "Observacions sobre els prejudicis". I en això que deixaré sense comentar el capítol previ 10, i del 13 al 23 per ser repetitius o especialment concrets en la metodologia específica de Montessori. (Si voleu fer una ullada a d'altres articles de la sèrie Montessori els trobareu aquí).

És en el capítol 11 on Montessori insisteix en que l’alumne ha de ser el centre de tot i que, per a què així sigui, el mestre ha de retirar-se a un paper essencial però en l’ombra. Insistim en donar molta informació a l'alumne, enriquir el context, fins i tot guiar el procés i ella més aviat ens anima a potenciar el camí de descoberta i experimentació propis.

«Els dos errors principals de la mestra són l’existència del superflu i la manca del necessari: la línia de demarcació entre tots dos assenyala el nivell de la seva perfecció.»

I donant al mestre el valor en el procés que té, enalteix encara més el propi camí d’aprenentatge de l’alumnat i insisteix en la necessitat d’una autonomia i d’una responsabilitat pròpies.

«L’home val, no pels mestres que ha tingut, sinó per allò que ha fet.»

Ja fa 100 anys que Montessori parlava del valor del «aprendre a aprendre», en el goig emocional i espiritual de l’aprenentatge i de la importància que mestres i professors guiem sense posar entrebancs en el procés. Fuig de la transmissió pura de coneixements, que potser omple moltes ampolles però encén pocs focs. La clau (insisteix una vegada rere una altra) és l’equilibri i el respecte als tempos dels alumnes. I si (en aquest interès real per l’atenció a la diversitat) el treball sorgís de les necessitats reals dels alumnes i respectés els seus propis ritmes d’aprenentatge?

«Una altra preocupació que té la mestra tradicional és la d’haver d’ampliar els coneixements del nen amb contínues aplicacions a l’ambient i amb les «generalitzacions». Això de «fer-li veure tot» -»reflexionar sobre tot»-, és un treball ansiós i, malauradament, un desgast de les energies infantils, una estrebada cruel de totes les coses que tindrien un «interès» per al nen. És la part espiritual d’aquella intervenció fatal de l’adult que vol substituir i actuar per ell, i fent-ho així posa l’obstacle més dur per al seu creixement. Les belleses que, si fossin descobertes d’una manera espontània pel nen en el món exterior que l’envolta, li produirien sempre joia i satisfacció, esdevenen el tedi de la inèrcia mental gràcies a la instrucció d’un adult en un camí tan florit i tan viu.
Els nens senten una gran joia per cada descobriment nou que fan: els dóna un sentit de dignitat i de satisfacció, que els encoratja a cercar sempre noves sensacions de l’ambient i els fa observadors d’una manera espontània.»

El següent paràgraf ens recorda el valor de l’observació. Quan sento parlar d’avaluació i algunes veus defensen la necessitat dels controls per conèixer l’aprenentatge real dels alumnes penso què aquests mestres i professors tan intransigents potser no coneixen prou al seu alumnat. Entre adults només amb una petita conversa en tenim prou per saber si una persona sap del que parla o no. Per què en nens i joves només observant-los en la quotidianitat del dia a dia no en tenim prou per poder valorar el seu aprenentatge?

«Una vegada un nen feia un dibuix -que consisteix a pintar amb guixos de colors figures prèviament dibuixades- i pintava un arbre: per omplir el tronc, va agafar un guix vermell i la mestra volia intervenir per dir-li: «et sembla que els arbres tenen el tronc de color vermell?». Jo la vaig aturar i vaig deixar que el nen pintés de color vermell. Aquell dibuix per nosaltres tenia un gran valor: ens deia que el nen encara no sabia observar exactament l’ambient. I a classe continuava fent els exercicis del sentit cromàtic. Anava al jardí amb els companys i podia observar sempre el color del tronc dels arbres: quan l’exercici sensorial hagués cridat l’atenció espontània del nen sobre els colors de l’ambient, un bon dia s’adonaria que el tronc dels arbres no és vermell; de la mateixa manera que l’altre nen s’havia adonat en una cursa que el cel és blau. Tal dit, tal fet: un dia va agafar un guix de color marró per pintar el tronc, i va fer les branques i les fulles de color verd. Més tard el nen pintava de marró també totes les branques i posava el verd només a les fulles.
Aquestes són les proves del progrés intel·lectual del nen.»

Les estacions, el mètode científic, l’expressió artística, els problemes mediambientals, els valors humans... hi ha tantes coses que no te sentit aprendre-les només amb paraules... cal viure-les...

«Els observadors no els farem amb paraules, sinó donant-los els mitjans d’observar.»