30 minuts. Una altra escola

Els 30 minuts que parlen d'educació sempre m'agraden. Aquest no és una excepció. 
Només hi ha un petit detall que no m'acaba d'agradar que és el cert to propagandístic al voltant del projecte Escola Nova 21. En realitat aquest és un projecte que m'atrau i que aplaudeixo (i ho faria més si La Caixa no estigués implicada) però associar aquests centres i no uns altres com els impulsors de la revolució educativa a casa nostra no sé si és prou lícit. En tot cas, és veritat que gràcies a ells ara s'està parlant (i molt) de com ho hem de fer per adaptar el sistema educatiu als temps que corren. Dit això, deixant aquests pre-judicis sobre el reportatge, aquest esdevé una bona proposta per debatre sobre moltes de les nostres pràctiques quotidianes. I això sempre és bo.



Comparteixo algunes de les coses que es diuen al llarg del programa i alguns dels pensaments que em venen al cap.
  • Quan mirem els infants els hem de mirar com infants, no com alumnes.
  • Aquest deixar fer als més petits, que descobreixin per si mateixos a partir de la seva pròpia iniciativa, de l'assaig i l'error, de l'experimentació, la frustració i la superació... a mi que sóc profe de Secundària i Batxillerat em costa, tot i que m'atrau com a concepte. Els espais estan preparats però el professor ni participa directament ni acompanya, només documenta i avalua l'experiència educativa. Estem convençuts que el control ens garanteix l'aprenentatge. I no.
  • El rol del professor ha deixat de ser el de director d'orquestra per passar a fer de guia i entrenador. No sé si és la millor comparació, en el sentit que estem segurs que volem perdre el rol de referent?... Podria ser un director d'orquestra de jazz, que és ben diferent a la clàssica... 
  • Allò que fa l'alumne quan treballa en un context, situació real o molt propera a la realitat esdevé significatiu, i per tant l'aprenentatge té sentit.
  • És possible que l'alumnat arribi a la prova que determinarà el seu futur professional (PAU) amb un bagatge personal que aquesta prova no pot mesurar. L'avaluació és clau i requereix d'un profund procés de reformulació.
  • L'alumnat d'avui dia necessita uns altres tipus de competències i un altre tipus d'aprenentatge que l'ha de donar l'escola. El ser capaç de créixer també discutint amb els altres, argumentant amb els altres, ser capaç de contextualitzar els aprenentatges. Tot això et dóna un valor que és el que et deixa preparat realment per conduir per la vida i no només per passar un examen.
  • L'entusiasme dels alumnes és brutal.
  • Jo no sé en els altres centres: aquí no llancem la tovallola.
  • Tot infant ha de tenir garantit que vagi on vagi podrà gaudir d'un aprenentatge rellevant i amb sentit.

30 minuts: Penjats a internet

El 30 minuts "Penjats @ Internet" emès per primera vegada el juny de 2013 és un bon material per treballar especialment a tutoria amb el nostre alumnat més gran. 

El seu tema principal són les xarxes socials, en la seva vessant positiva i en la negativa i, a partir d'aquest tracta altres temes d'interès com la privacitat, la marca personal, la gestió del temps, l'aportació de valor personal i social a través de les noves tecnologies, etc. Tot temes sempre apassionants i controvertits.






30 minuts. El preu de ser els primers

Quan es va emetre el 30 minuts "El preu de ser els primers" per a mi va ser un xoc. Vaig al·lucinar molt amb la realitat de molts infants i joves de Corea del Sud. Vaig utilitzar-lo a tutoria per parlar amb el meu alumnat de les diferents realitats que existien, de la sort que tenien de viure en un sistema com el nostre i de la responsabilitat de futur que, tot i així, se'ls suposava.

Per a mi aquest 30 minuts és bo per fer-ne ús amb alumnes i també amb pares. Crec que pot ser un bon inici de debat sobre el temps lliure, les responsabilitats, les exigències, el respecte als tempos i a la realitat dels infants i joves de la nostra societat.



Algunes idees que em plantejo:

  • Compensa tenir una societat molt competitiva? Quin grau de competitivitat tenim a la nostra societat?
  • Aprendre és millor que jugar, diu una nena. Com s'arriba a això? Per què han de ser dues realitats tan contraposades?
  • L'alumnat més competitiu de Corea del Sud està entre 50 i 70 hores setmanals en una aula. Quines conseqüències té això? De veritat compensa? Quantes hores estan els nostres fills?
  • 25 mil institut privats i llocs de classes particulars només a la capital. Què hem de fer per evitar una realitat semblant al nostre país?
  • Quines víctimes deixa un sistema escolar com aquest? Quines víctimes deixa el nostre sistema escolar?

30 minuts: Si un sol alumne ho demana

Aquest reportatge del 30 minuts estrenat l'abril del 2013 tracta un tema que inicialment no m'interessava gaire. Sempre he pensat que el català, el castellà i l'anglès havien de ser llengües que convisquessin amb normalitat en els centres escolars.

Potser pels meus prejudicis inicials la primera part del reportatge m'ha costat més de pair, confrontant les opinions contraposades, enfocant el reportatge potser en un debat més aviat polític. La segona part m'ha semblat molt més interessant, on es mostren realitats diverses i el paper que el català o el castellà pot tenir en aquests entorns, i coneixent com el que la llei diu s'adapta a les realitats existents. Allà on el debat ha servit més per construir que per destruir és on jo més he gaudit amb el reportatge.

I crec que entendre que aquest debat ens demana que anem més enllà de la confrontació i veiem quin futur volem pels nostres alumnes i que hi podem fer al respecte és el més interessant. Aquest 30 minuts pot ajudar a plantejar el debat als claustres.




30 minuts. Alumnes diferents


Quan van emetre aquest reportatge al 30 minuts (1997) jo encara no em dedicava a la docència. Crec que moltes coses han millorat a l'escola i algunes d'elles relacionades amb la integració d'infants i joves amb necessitats especials. Tot i així, també sabem que queda molta feina per fer, que els recursos sovint continuen sent limitats i que el cas és que l'objectiu hauria de ser la inclusió i no la integració.
20 anys poden semblar molts i ho són, especialment visibles en l'estètica i el discurs, però tot i així he trobat molt interessant conèixer de primera mà els detalls de les vivències quotidianes d'alguns d'aquests alumnes.

Crec que ens aniria bé a tots ser prou sensibles per entendre que molts d'aquests alumnes necessiten estar en escoles ordinàries, i que els alumnes d'aquestes escoles necessiten també estar amb contacte amb aquests alumnes amb necessitats especials. Si volem societats inclusives sensibles a les necessitats especials de certs col·lectius hem de començar per tenir escoles inclusives. Algú haurà d'entendre que sense recursos i sense ganes això no és possible.



El reportatge es fa curt, però et dóna algunes pinzellades de com viuen l'escola ordinària els alumnes amb necessitats especials, i també les seves famílies, els seus companys i el professorat. Nens i joves afectats amb ceguera i/o sordesa, Síndrome de Down, disminució psíquica lleu... i també un cas de dislèxia greu i un superdotat amb dificultats d'aprenentatge.


Algunes anotacions al llarg del reportatge:
  • Impossibles no hi ha gaires.
  • La integració no és només un objectiu, sinó que és un dret.
  • Mentre l'alumnat amb necessitats especials aprèn és aconsellable i positiva la integració mantinguda. En cas d'estancament acadèmic de llarga durada potser caldria replantejar-se atendre'l en una escola especial.
  • La integració a la Secundària és més complexa, per la diversitat d'alumnat i aspectes propis de la pubertat i l'adolescència que augmenten les diferències. Que el grup que l'acull portés els vincles fets des de Primària sembla que facilitaria les coses, el que és molt més fàcil en les escoles concertades. Com ho fem en els centres públics?